7 de jul. 2012

Metamorphosis

METAMORPHOSIS
(al Lliure de Montjuic)





Quan era jove em va subjugar la literatura de Kafka i vaig pensar que les seves històries mai es podrien traslladar a altres tipus de narració com el cinema o el teatre. Em va desmentir ràpidament Orson Welles al 1962 portant al cinema El Procés. Avui, tot i que ja no penso de manera tan radical, els de la VesturPort  han tornat a demostrar que res és impossible.
La família Samsa viu a precari des de que el pare es va veure obligat a tancar el seu negoci. Ni ell, ni la mare ni la germana treballen, però van tirant gràcies al salari que aporta Gregor, el fill, que penca incansablement fent de venedor; però un matí al despertar-se s’adona que s’ha convertit en un insecte monstruós, i no pot anar a la feina... Al principi la família està esglaiada, tot i que també amoinada pel què succeirà si el noi no pot anar a treballar, però de mica en mica la repulsió i la pena pel seu aspecte es va convertint en ressentiment ja que estan abocats a la ruïna, i al final el maltracten.
Per començar, si no sabéssim que la novel·la es va publicar al 1915 podríem pensar que és actual i retrata la situació d’una família d’ara en la que perd la feina l’últim membre que en tenia, però possiblement Kafka volia retratar el tracte que la societat dona a les persones que “són diferents” (ell era jueu i en sabia alguna cosa d’això). Sigui com sigui l’obra és demolidora.
Avui, aquest islandesos mig establerts a Londres ens han donat una lliçó de teatre “diferent”. El text està adaptat amb gran encert i la posada en escena és digne de ser vista: l’escenari dividit en dues meitats, pis de baix i pis de dalt. A la planta baixa la sala-menjador de la casa i al pis superior, la cambra de Gregor amb visió zenital. Una il·luminació fantàstica complementa aquesta escenografia tan curiosa, acompanyada d’una música inquietant de Nick Cave i Warren Ellis, col·laboradors habituals de la companyia i creadors de bandes sonores de pel·lícules.
Un altra encert és el no disfressar al protagonista d’escamarlà gegant, la diferència la marca la seva manera de bellugar-se i emparrar-se per les parets i penjar-se del sostre cap per avall. Per això aquest paper només el pot fer un actor-funambulista.

        Molt bona direcció amb resultat d’unes actuacions esplèndides per part d’uns actors amb noms impronunciables. Apart d’uns moments al mig de l’obra que, per a mi, ha perdut un pèl de nivell, potser perquè s’ha banalitzat una miqueta, la meva qualificació és de nota alta, molt alta. El públic de la Fabià Puigserver entusiasmat i aplaudint amb ganes. M’ha semblat que els actors estaven emocionats de l’acollida rebuda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada