EL MONTAPLATOS
(a la Sala Fabià Puiserver del Lliure de Montjuic)
Harold Pinter, va ser una persona prolífica i molt treballadora. Va ser
dramaturg, novel·lista, poeta, guionista, actor i director de cinema i fins i
tot lletrista d’una cançó (All Gone
de la peli The Servant) Ah! i premi Nobel
de literatura el 2005, quatre anys abans de la seva mort, més que res per
arrodonir la seva carrera. El cine li anava molt, doncs va dirigir 5 pel·lícules,
va sortir com a actor en 20 i fer de guionista en 99. Déu n’hi dó! Fi de la pinzellada
biogràfica.
Avui a la Sala Gran del Lliure li hem vist El Montaplatos en el muntatge que ha fet Animalario, amb Andrés
Lima com a director i Alberto San Juan i Guillermo Toledo en el paper dels dos “pringats”
protagonistes, perquè els personatges de l’obra no son altra cosa que dos desgraciats.
Tancats en un soterrani on només hi ha dos catres, els dos sicaris
esperen ordres dels seus superiors. En un lateral de l’habitació hi ha dues
portes com de cuina de restaurant, d’aquelles que tenen una finestra ovalada.
Després d’una bona estona, on gràcies a la seva conversa queda clar la categoria
intel·lectual de la parella, descobreixen que entre les dues portes hi ha un muntaplats
en el que “algú” els envia encàrrecs absurds...
Persones que hi deuen veure més clar que jo han escrit que la obra reflexa
“la estúpida servitud que es genera en les relacions humanes”. No seré jo qui
ho negui, però a mi aquest missatge no m’ha arribat. L’obra està ben
interpretada i dirigida i l’escenografia és, com a mínim, curiosa, però
repeteixo: a mi no m’ha arribat. El detall de cobrir les butaques amb bosses de
plàstic negres (a joc amb l’escenografia) només m’ha aportat una mica d’incomoditat,
com quan et deixen provar un cotxe nou, però els putes, per no embrutar-lo no
treuen les fundes de plàstic i el mantenen encondonat.
El públic ha aplaudit, però diria que amb certa fredor. També haig d’aclarir
que tot i ser nit d’estrena, la sala no estava plena, hi havia força butaques
buides, cosa que m’ha estranyat molt, fins que algú m’ha dit que el Barça
jugava a pilota. Merde! (Perdoneu l’expressió,
però estic llegint Victus i hi surten molt soldats francesos malparlats).
Per acabar, tot i que no he sortit convençut, voldria fer un elogi sincer
dels Animalario. Crec que son un dels puntals del teatre d’aquesta cosa estranya
que es diu Espanya, facin coses pròpies, com Urtain, o alienes com Titus
Andrònicus; sempre posen tota la carn a la graella i quan han de ser crítics ho
són.. i així els va el pollastre. Van fer una obra en la que es rifaven de la
boda de la tercera infanta, i el pare de la núvia (el Sr. Aznar) s’emprenya i
els del PP li fan de corifeus, i com que ara manen, posen en pràctica aquella
frase de Les liasons dangereuses, l’obra
de teatre de Pierre Choderclos de Laclos: la venjança és un plat que se serveix
fred. I així, una gran companyia que ha sortit de “bolos” i normalment faria un
centenar de funcions per Espanya, n’ha arreplegat 10. País!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada