LA BÊTE
(a la Sala Gran del TNC)
Declaració de
principis: m’agrada el teatre clàssic i si és en vers millor: Lope de Vega,
Calderón, Shakespeare, Molière, Goldoni, encara que aquest últim no sigui en
vers... David Hirson és un autor nordamericà, no precisament del segle XVII,
doncs va néixer el 1958.
I...? Doncs que no
acabo d’entendre com un xicot de 29 anys, al tombar del segle XX va tenir la
gosadia d’escriure una obra que faria tornar verd d’enveja al propi
Jean-Baptiste Poquelin, o sigui Molière; peça en vers rimat, concretament en
decasíl·labs. Doncs sí, va tenir els pebrots de fer-ho i per a més INRI se’n va
sortir més que bé; vaja amb nota alta.
La Bête és una obra que ens transporta al bell mig del
segle XVII, a França, on el príncep Conti, mecenes de les arts escèniques, una
mica cansat de les tragèdies de la companyia teatral que protegeix, encapçalada
pel seu director i autor Elomir (anagrama de Molière), vol que s’inclogui a un
còmic de teatre del carrer, Valère, una autèntica bèstia que l’ha captivat amb
les seves obres divertides i vulgars...
S’ha de
dir que aquesta obra quasi no ha estat interpretada fora del món anglosaxó per
la seva dificultat per traduir-la, però aquí a Catalunya tenim un traductor que
no està d’històries, o sigui que en Joan Sellent la va agafar, es va calçar les
espardenyes dels alexandrins catalans i va recrear una obra mestra. Bravo!
I ara
parlem del que he vist avui. Una posada en escena impressionant de Max Glaenzel
ens ha transportat al XVII ajudat per la il·luminació de Kiko Planas i un aplec
d’actors en estat de gràcia dirigits per Sergi Belbel. Algun millor que els
altres? No, tots excel·lents, el que passa és que en una obra sempre hi ha
papers protagonistes i altres de secundaris, i el paper que li ha tocat a Jordi
Bosch és un regal dels déus (amb permís de l’Anna Lizaran) però sense la rèplica
de Jordi Boixaderas, Abel Folk o Carles Martínez hauria quedat coix i no em
vull oblidar de la resta. Com a exemple, un paper secundari com el de la
minyoneta que només parla en monosíl·labs que incloguin la lletra “u”; doncs a Queralt
Casasayas se l’hauria de nominar per als premis Butaca i fins i tot pels Tony.
La Sala
Gran del TNC, plena a rebentar ha premiat als actors amb aplaudiments fins a
trencar-se les mans. Al sortir tots els comentaris sonaven amb la mateixa
música: que bé ens ho hem passat. Òndia, és guapo veure que tothom s’ho
passa tan bé amb una obra “culta”, i demano perdó per un adjectiu que no m’agrada
massa. Estic segur que serà l’obra de la temporada TNC, com ho va ser Agost l’any
passat. No us la perdeu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada