Smiley

SMILEY

(a la Sala FlyHard)

Avui sí, avui l’he endevinat. Em sap greu repetir-me, sé que em faig pesat, però els de la FlyHard no defrauden i Smiley és una obra que s’ha de veure perquè és divertida tot i que no te res de superficial; flueix amb naturalitat perquè està molt ben escrita, però té una estructura gens convencional i per arrodonir-ho està molt ben bolcada a l’escena.

Un Smiley és una emoticona, un símbol gràfic que reprodueix expressions facials utilitzant signes de puntuació; això permet posar-los en mig d’un text per expressat emocions. El del smiley —somriure— és aquest :-) fet amb dos punt, guió i tancar parèntesi. Guillem Clua, l’autor, l’utilitza com a recurs per explicar una història d’amor entre dos nois, l’Àlex, el típic gay escultural, assidu al Circuit i al gimnàs i soci d’un bar del Gaixample. El Bruno és el seu antònim, intel·lectual, arquitecte, amant del cinema que es fa al Meliès i que com a barri prefereix el Raval. Es coneixen per accident, per un error telefònic... i no penso explicar res més.

L’estructura de l’obra és molt original, trepidant; només hi ha dos actors en escena però en certs moments sembla que tot Barcelona estigui a l’escenari. Està plena d’aturades per explicar-nos —pobres heterosexuals que no sabem res— situacions del món gay. Contínuament es produeixen una mena de falsos flash-back per aclarir-nos els sentiments dels protagonistes... En fi, una meravella.

Magnífica direcció del mateix Clua —amb una ajudant de direcció de luxe: Marta “Litus” Butxaca— i dues actuacions superbes de Ramon Pujol i Albert Triola. Bona posada en escena i il·luminació adequada. A remarcar una sabia utilització del català “no normatiu”; alguns no poden parlar con en Pompeu Fabra.

Vuitanta minuts de teatre de veritat, divertit i intel·ligent. Aplaudiments a dojo i tothom —la sala fins a la bandera— satisfet. No us la perdeu: és una de les obres de la temporada. De moment la tenen prorrogada fins el 14 de gener, però si badeu no trobareu ni una punyetera entrada.

P.D. Ahir em queixava de la “disbauxa” econòmica d’algunes de les obres del TNC. Avui l’exemple és completament al inrevés: austeritat i efectivitat. Les butlleteste les venen actors de la Fly que aquell dia no treballes i avui el que feia de porter estripant les entrades era el mateix Triola que una vegada ha marcat la última ha tancat la porta, se’n ha anat a l’escenari i ha començat a actuar. Us recorda els començaments del Lliure?