EL ZOO DE VIDRE
(al Teatre Goya)
En la última crítica vaig
dir que malgrat que l'autor del que parlava era un dels grans del teatre
contemporani, no era un dels meus preferits, en canvi Tennessee Williams —també
un dels grans—, si que és sant de la meva devoció. Un amic meu molt teatrero em
diu que això és perquè sóc molt cinèfil i una mica Hollywoodià, i el Sr.
Williams també ho era. Potser sí, però penso que creant ambients carregats
d'electricitat, tensió i xafogosos, Williams possiblement sigui el puto amo.
Avui he vist El Zoo de Vidre sota la direcció de
Josep M. Pou, la que penso és una de les obres més importants del autor guanyador
de dos premis Pulitzer. És un drama dens com quasi totes els d'ell, amb unes
persones que es relacionen amb dificultat i carregats de problemes familiars
que no han sabut metabolitzar.
El personatge de la mare
—ajustadíssima Miriam Iscla— és el d'una dona fracassada que no sols no ha
aconseguit viure rodejada de criats, com desitjava, sinó que va ser abandonada
pel seu marit. El fill —una altra creació de Dafnis Balduz— és un poeta
frustrat que treballa en un magatzem de merda per un sou miserable empaquetant
sabates. La filla —una Meritxell Calvo impressionant, especialment en el segon
acte— és una noia extremadament tímida que no es relaciona a causa d'un defecte
físic: és coixa, paraula prohibida de pronunciar per la mare. I el quart personatge
—Peter Vives, molt bé, dintre de tenir el paper menor— és un jove amic del
germà que conviden a sopar amb ganes de que es converteixi en pretendent de la
nena.
És una obra duríssima, però
a la vegada delicada, tan com les figuretes de vidre que col·leciona la filla
-—l'esmentat zoo de vidre—, doncs si es fa barroerament pot ser inaguantable, i a més
penso que és una peça d'equilibris ja que si un personatge "s'escapa"
trenca l'harmonia que reclama el conjunt. És per això que crec que Pou l'ha
dirigit magistralment, mesurada, amb cada cosa al seu lloc, com si fes puntes
de coixí.
Una escenografia magnífica
de Sebastià Brosa i la il·luminació de Albert Faura han donat el toc adequat, carregat,
dens i xafogós de les obres de Williams. No us la perdeu, penso que és una de
les millors ofertes que hi ha avui en cartell a Barcelona, i si no us acaba de
convèncer Williams, aneu-hi igualment; canviareu d'opinió. El Goya amb tres
quarts d'entrada ha aplaudit amb ganes als intèrprets. S'ho han merescut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada