LA MEVA ISMÈNIA
(a La Seca Espai Brossa)
Com a preàmbul diré que a mi el vodevil és un tipus de teatre que mai m’ha acabat d'interessar,
el trobo antiquat, tot i que aquesta no és una raó de pes. Més antiga és la Commedia
dell’Arte i en sóc un fervent admirador. També vull dir que si avui no hi
hagués hagut la presentació del nou restaurant a la terrassa de La Seca, possiblement
no hagués anat a veure aquesta funció, per la raó que acabo de confessar.
Dit
això, admeto que el francès Eugène Labiche és un dels factòtums d’aquest gènere
teatral. Més de cent comèdies escrites avalen la posició dins el ram de l’autor
de Un Chapeau de Paille d’Italie, possiblement la seva obra més coneguda.
El vodevil acostuma a tenir una trama on retrata personatges aparentment
ridículs, que amaguen les intencions —tot i que se’ls veu el plumero de mitja
hora lluny— comèdies lleugeres i desenfadades, amb situacions equívoques que
pretenen ser picants de vegades i provocar sempre les riallades dels
espectadors.
La
història d’aquesta peça és molt senzilla: la de un pare vidu, gelós de la seva
filla a qui espanta els pretendents, però també la de la tieta soltera i rica que
li porta aspirants. No hi pot faltar la minyona entremaliada i naturalment un
nou postulant...
En
molts moments de l’obra s’han cantat cançons, i aquí penso que s’ha fallat una
miqueta al no posar cap acompanyament, doncs els temes han quedat una mica
pobres; penso que no és música per ser cantada a capella. Tot i així, l’objectiu
s’ha aconseguit, doncs al llarg de tota la representació s’han sentit fortes
riallades i aplaudiments al final de situacions divertides.
La
Sala Joan Brossa, avui muntada a tres grades —un encert— plena i els forts
aplaudiments del final han obligat a sortir als actors a saludar repetides
vegades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada