COMMENT TE DIRE ADIEU
(a la FlyHard)
Jo, del Sergi Manel Alonso no
en sabia altra cosa apart que havia fet una obra que es va representar al Porta
4, però que no vaig veure, per tant avui he tingut el meu primer contacte amb
aquest autor i director. Comment Te Dire
Adieu és una peça “molt FlyHard”, i si ara haig d’explicar el que vull dir
amb això, em fotreu en un problema, però ho intentaré: actual, bilingüe, espai
reduït, pocs actors i desenfadada, ah! i amb personatges joves.
Passa en un bar de
Barcelona, Gràcia concretament. La cambrera fa el torn del matí i l’amo el de
tarda-nit. Al matí sempre hi va a esmorzar un xicot putejadet per la vida que s’enamora
d’aquesta noia, que ja està compromesa. En canvi el propietari està de tornada
de tot i no vol saber res de l’amor, però una nit entra una noia a l’hora de
tancar i...
Penso que dels quatre
personatges només n’hi ha un de ben dibuixat, rodó, l’interpretat pel Roc
Esquius que realment ho broda amb la seva expressió corporal que serveix per compensar
que quasi mai acaba una frase. A la resta potser seria bo fer-los una revisió
que podria millorar l’obra en general. Tot i així la peça és divertida i
retrata una mena de soledat i por als canvis i al compromís, a la vegada que
les dificultats de viure el moment actual.
L’escenografia correcte, amb
mitja sala convertida en bar amb tauletes i cadires, tota ella molt FlyHard amb
una il·luminació que, en un espai tan petit, ajuda a situar l’acció ara en una
parella, ara en l’altra, i m’acabo d’adonar que estic utilitzant FlyHard com a
adjectiu, la qual cosa vol dir que “aquesta gent” estan marcant un estil, i
això és bo, molt bo perquè pot ser una marca. Recordeu, en una altra activitat,
l’estil anomenat música laietana, sorgida del taller del Zeleste, amb la
Plateria, els Música Urbana capitanejats per Joan Albert Amargós i altres excel·lents
músics? Doncs això!
I perquè aquest títol? Doncs
perquè és el nom d’una cançó que interpretava la Françoise Hardy —produïda pel
Serge Gainsburg— als anys seixanta i enllaça amb alguns equívocs aprofitant que
els personatges no tenen idea de francès. Però... en honor a la veritat s’ha de
dir que la cançó és americana i la va estrenar la Margaret Whiting amb el títol
de It Hurts to say goodbye. La Hardy
la cantava al estil tontet francès de la època i la Whiting al estil crooner americà.
Tornant al món del teatre,
la Fly plena i el públic ha sortit content després d’hora vint de diversió. L’empresa
continua permetent pagar segons les possibilitats, 10 o 15 €. Una petició: a
poc que podeu pagueu-ne 15, ens convé que aquesta sala tiri endavant; avui a
Barcelona, penso que és imprescindible. No voldreu pas que perdem un
adjectiu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada