UN ENEMIC DEL POBLE
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Aquest terme és molt antic,
prové de la Antiga Roma, va ser molt utilitzat i l'hauríem de traduir com a
enemic públic. El mateix Neró va ser declarat hostis publacae l'any 68. Més tard, durant la Revolució Francesa, a
l'època del Terror es recuperà el terme i finalment va ser àmpliament utilitzat
a la Russia soviètica; al Tsar Nicolau II i la seva família els van declarar enemics
del poble, i després els van pelar (un bon cel, com deia la meva àvia).
Ibsen recupera aquest mot
per parlar del Dr. Stockmann, el metge director d'un balneari que dona vida a
tota la població gràcies a les instal·lacions termals, però el doctor
descobreix que l'aqüífer està contaminat i aquí arrenca un conflicte: la veritat
enfront a la conveniència. La veritat, la integritat i fins i tot la valentia sabent
que perjudica el benestar propi i de la seva família, són una mena de David
enfront al Goliath de les estructures polítiques i econòmiques.
El problema, penso, és que
el pas del temps no li ha fet cap favor a l'obra de l'escriptor noruec i avui
al Lliure s'ha creat un conflicte entre la modernitat de l'escenografia i el
text de Ibsen, de manera que el resultat és que el que m'han explicat no m'ho
he acabat de creure. Eduardo Moreno ha creat una escenografia potent, però pel
meu gust inadequada. Aquella profusió de tubs, com si fos una desalinitzadora i
la part central que més aviat evocava un abocador d'aigües residuals, no em
lligava quan l'acció transcorria a la casa del doctor o al despatx del director
del diari. L'escena de l'assemblea amb els vilatans l'he trobat pesada i llarga
i la utilització del video m'ha tornat a grinyolar pel contrast del modern del
mitjà amb el discurs dels "ponents", poc actual.
Penso que Miguel del Arco no
s'ha pogut lluir per culpa del muntatge i com a conseqüència els actors no ha
pogut destacar. Ningú ho ha fet malament, però ningú ho ha fet molt bé. Perquè
una obra de teatre surti rodona, hi ha d'haver la conjunció de tots els
elements que empenyin endavant, i jo penso que en aquesta obra no ha passat.
La Sala Fabià Puigserver
fins a la bandera i hi ha hagut forts aplaudiments. Era nit d'estrena i hi era
"tothom", entenent per tothom la gent de la professió que no treballava,
crítics, algun polític i els incondicionals de sempre. A més avui s'ha donat el
tret de sortida de l'exposició de fotos de l'Anna Lizaran amb parlaments inclosos.
L'hem pogut veure de resquitllentes, però te una bona pinta... molt bona pinta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada