ORGIA
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Avui, al Espai Lliure, en un
Aixopluc, he tingut un ensurt. Per un moment m’ha semblat que algú m’havia
embarcat en la màquina del temps de H. G. Wells i m’havia transportat a finals
dels anys setanta, en ple destape,
doncs no feia ni cinc minuts que havia començat la funció, que les tres noies
que interpretaven (?) l’obra s’han quedat ben conilles. Amb motiu de...? Sense
motiu aparent, s’han quedat en boles. “Malament!” m’he dit jo, i no perquè
fessin angúnia, no, que són jovenetes i fan el seu goig, anaven netes i fins i
tot portaven el parrús ben endreçat al estil brasiler. El que m’ha semblat malament
és tirar de bon principi de recurs fàcil, però al cap d’un moment ho he entès.
La obra no hi havia per on agafar-la i alguna cosa havien de fer i han optat
per ensenyar el cul, en els dos sentits que pugui tenir la frase.
L’argument és intranscendent:
tres amigues amb desenganys amorosos, més o menys penjades del mateix xicot,
decideixen anar a una orgia, no se sap si per treure el ventre de pena, per
venjar-se (de qui?) o per agafar autoestima (!). La posada en escena i la
il·luminació estaven prou bé: representava el lavabo de la cosa on es feia l’orgia.
Les noies han començat cantant un tema pràcticament a capella, una cosa molt
formal, quasi gregoriana, però després la música ha començat a empitjorar, amb
una barreja d’estils que no ens situava enlloc, amb acompanyaments gravats al
estil xumba-xumba de discoteca infantil de diumenge a la tarda, sense alcohol.
Amb aquests trumfos a la mà, la cosa ha començat a anar de mal borràs.
Un altra problema afegit ha
estat dirigir-se elles mateixes. Aquestes noies són molt joves, tenen poca o
nul·la experiència —en el seu currículum diuen que estan estudiant i jo els
recomano que ho facin, que ho facin—i autodirigir-se, que en la majoria de
cassos és un error, amb persones inexpertes ja m’ho explicareu! També m’ha
xocat que en un espai tan reduït com l’Espai Lliure portessin micròfons inal·lámbrics.
Eren realment necessaris? Quan no cantaven i el tècnic els tallava, feina hi
havia per entendre-les.
En resum, un nit perduda, en
la meva opinió. L’Espai amb més de mitja entrada d’un públic entregat —menys
jo— que reia sorollosament —estic content que estiguessin contents— i que al
finalitzar la funció ha aplaudit generosament, ha xiulat, ha cridat bravos i ha
fet aquell soroll tan xulo amb la boca que sona, més o menys, com “iuu, iuu...”.
P.D. No us podeu imaginat l’angúnia
que feien les tres noies despullades, tan bufones elles, però portant una mena
de cinturó de color carn per aguantar la cartutxera del inal·làmbric. Semblava
que tinguessin un cop d’aire, totes tres, i les seves àvies els hi haguessin
posat un cataplasma de mostassa.
Les nenes aquestes són les de l'envàs on vas. L'any passat ja van fer una cosa al poliorama que es veu q ja era espantosa...
ResponEliminaDoncs mira, em sembla que ni l'envàs ni elles saben massa per on van.
Elimina