UN MOSQUIT PETIT
(a la Sala Tallers del TNC)
Les obres duren poc a la
cartellera ara, i estant com estem en temps de crisi se'm fa estrany, doncs
sembla que seria bo allargar-les una mica més i amortitzar l'esforç i la
inversió: dies d'assaig, posada en escena, mobiliari, vestuari... però és així.
Doctores tiene la iglesia diuen en
castellà, i estic segur que els gestors dels teatres saben el que es fan, però
a mi se'm fa estrany. Ho dic perquè aquesta obra que he vist avui està molt bé
i diumenge ja s'haurà fos: cinc dies en cartell.
Un Mosquit Petit comença al
apartament d'una dona que té la taula parada per un sopar per a dos. És una
dona jove i maca i per la manera que ha preparat l'àpat s'endevina que es
tracta d'una cita. Truquen a la porta i apareix un home gran amb una safata de
pastisseria: li porta postres, però no és l'home que espera. De seguida
descobrirem que li ve a demanar: un favor? explicacions? passar comptes? Perquè
la dona ha estat l'encarregada de despatxar de la empresa al fill de l'home
gran, un noi que "és la cuota del 2%" d'empleats amb disminució
psíquica.
Artigau ha sabut bastir una
història molt ben tramada amb les dosis suficients de sentiments, enjòlit i
dobles lectures per atraure l'espectador i parlar obertament de problemes
actuals, no solament de crisi i acomiadaments, sinó, i més important, de
relacions afectives, especialment de les persones que viuen una vida "de
segona mà", i no vull explicar res més; odio els spoilers.
L'escenografia senzilla,
però molt bona, ben il·luminada. Vestuari encertadíssim, creïble: la dona en leggins i jersei —encara s'havia
de dutxar pel sopar— el pare amb una caçadora vulgar i el fill disminuït amb xandall
cridaner i bufanda del Barça. Molt ben dirigida pel mateix Artigau i els tres
actors perfectes. Com passa sempre n'hi ha un que s'emporta la funció, en
aquest cas Pep Cruz, per més paper, gruix de veu i... veterania, però
repeteixo, tots tres molt bé.
La Sala Tallers estava plena
a vessar d'un públic atent que ha gratificat als actors amb forts aplaudiments.
El ximple que sempre crida "uauu" i bravo avui o estava malalt —hi
ha una passa de grip molt punyetera— o en un altra funció, però jo no l'he
enyorat.
P.D. Suposo que els
consumidors de cultura esteu molt contents. El gobierno de la nación, o sigui els il·luminats del PP, han cregut
oportú rebaixar l'IVA cultural del 21 al 10% , 11 punts! per l'adquisició d'obres
d'art, i com que suposo — vaja, estic segur— que tots vosaltres sou compradors
habituals de pintura, escultura, tapissos... doncs això, una festassa i un
estalvi. Afanyeu-vos a comprar perquè el mercat de Picasso, Pollock i altres
artistes cotitzats es bellugarà amunt i si badeu no hi sereu a temps. Segur que
amb mesures com aquestes sortirem de la crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada