EL CRÈDIT
(a La Villarroel)
Una persona nascuda al 1964
per a mi és molt jove; te més o menys l’edat dels meus fills i vulguis o no,
encara se m’escapa allò de “cony de canalla...”. Doncs cony de canalla o no, el
Jordi Galceran ha escrit una comèdia —una altra— de les que se’n parlarà,
perquè El Crèdit és una filigrana.
Galceran té idees, les sap
explicar d’una manera endreçada, les situa en el present més actual i les subministra
en la dosi justa. Coneix els registres de la comèdia, no cau en redundàncies
per arrancar un plus de riallades... en fi se sap l’ofici i el de dramaturg, al
final, és un ofici.
Ens trobem en una oficina de
La Caixa. El delegat —em sembla que en aquesta entitat mai anomenen director al
cap— està negant un crèdit a un aspirant a obtenir-lo, però el sol·licitant no
es dona, i insisteix tot i no poder donar cap garantia, i treu el millor de sí
mateix per convèncer al bancari, fins que treu... el pitjor?
Tot això en una escenografia
de Max Glaenzel magnífica, amb una Villarroel a quatre grades i al mig només
una taula de despatx i dues butques —la del delegat més gran i més maca que la
del client— situades damunt d’una plataforma que gira lentament, molt lentament.
Per sobre d’ells una mena de campana que és la il·luminació ideada per Kiko
Planas, genial, i a escena només dos Jordis... Boixaderes i Bosch, dirigits per
un Sergi Belbel que ha sabut trobar el to exacte per a no passar-se ni quedar
curt, i consti que en una obra amb tanta “xixa”, aquest equilibri no és gens
fàcil.
En la peça se’ns parla del
moment actual, de crisi i d’economia, de neocapitalisme, de la funció —o
disfunció— de les entitats bancàries, però també de relacions humanes, de
seguretats i inseguretats en el món de la parella... en fi, com unes pàgines
viscudes del Patufet però sense aquella innocència, vaja, del segle XXI.
La Villarroel plena fins a
la bandera, i tothom s’ho ha passat rebé. Aplaudiments generosos i al sortir
comentaris elogiosos. Diuen que les comparacions són odioses, però si a mi em
feu triar entre el Mètode Gönholm i aquesta, em quedo amb El Crèdit. Sembla que
l’obra la tenen programada sense data d’acomiadament. Si és així no m’estranyaria
que tinguéssim crédit per mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada