Espiral

ESPIRAL

(CD de la Clara Peya)

El més habitual és que les gravacions musicals en LP, CD's o el que siguin es posen al plat o al lector i arrenquen amb el primer tema, que dura el que dura, fa una pausa i continua amb el següent track, però amb aquest últim disc de la Clara Peya això és més complicat perquè es tracta d'una obra que d'alguna manera forma un sol bloc com si fos un any sencer dividit —per instants— en quatre parts: Primavera, Estiu, Tardor i Hivern, i com ocorre amb el temps, canviem d'estació sense adonar-nos-en. No en va el treball es titula Espiral, doncs la música flueix helicoïdalment com si mai li fes falta aturar-se, o vist des d'un altra prisma, la pots engegar allà on et sembli i aturar-la quan vulguis sense perjudicar l'audició. El disc és l'homenatge que li fa la Clara a una tieta seva, una pianista i concertista que va morir prematurament no fa massa. Família d'artistes, començant per l'àvia que era una professora de piano extraordinària.

La música de la Clara no és senzilla; no fa cançons que puguis xiular a partir de la segona vegada que les escoltes, és quelcom més treballat, lluny del plantejament, desenvolupament, clímax i final. També és difícil posar-li etiquetes: no és sardana, ni rock, ni... Coneixent la trajectòria d'aquesta pianista que, tot i ser molt jove, ha estudiat molt, començant per la carrera sencera de piano, tallers de jazz i ella sap quantes coses més, la seva música, rectifico, la música d'aquest CD és una música pròpia influenciada pel jazz (free?), el pop, la de cambra i possiblement tocs brasilers.

Als anys setanta els aficionats a la música contemporània vam tocar el cel amb les mans amb l'aparició al nostre mercat del segell discogràfic alemany ECM de Manfred Eicher: "el millor so després del silenci", em sembla recordar de memòria que deia el seu eslògan— que ens va portar notícia de Jarret, Beirach, Gismonti... i una pila de músics de categoria. Doncs escoltant el CD de la Clara la memòria m'ha fet un salt de quaranta anys enrere, no perquè la seva música sigui antiquada, sinó per la qualitat i l'atmosfera que crea i jo sempre he pensat que, sense ser fàcil, composar una melodia és senzill, però crear "tota" una atmosfera, construir un conjunt sobre l'aire, és realment complicat.

Seguint uns poemes curts i sobris, els cantants van desgranant una i altra vegada una espècie de mantra melangiós que casa perfectament amb el que s'escolta. No em puc estar de transcriure'n un, el de la tardor, d'Amadeu Bagés:

Quan l'últim raig del sol

apagui la llum del teu cos

i les mans fredes del capvespre

busquin nervioses l'escalfor de les meves

sabré que ha arribat la tardor

També es notòria la qualitat de les persones que han col·laborat en la gravació: Neddermann, Sala, Arena i Savall a les veus i Moliner, Figueres i Fernández com a instrumentistes; tots amb una impecable execució sota la direcció de l'autora. Estem d'enhorabona; tenim gent amb molt de talent; doble enhorabona, diria jo, perquè són molt joves, o sigui que el país te corda per a estona.

Busqueu el CD, i quan el poseu quedareu enganxats i comprendreu el que he dit al començament: que es pot anar escoltant i escoltant... vaja, com si quedéssiu atrapats en una teranyina espiral.

P.D. Acabo de rebre un correu del Círcol Maldà; el 9 , 10 i 11 d'aquest mes el tandem Peya-Neddermann oferiran els darrers concerts de la gira TOT AQUEST SOROLL, un disc anterior al que acabo de comentar. Jo hi penso anar, segur.