Bona Nadal

BON NADAL!

(Comentari i desitg)

Avui no he anat al teatre, o sigui que no faré cap crítica. La Sánchez Camacho i els seus col·legues del P.P. han dit unes quantes bestieses, però com que no paren ja em comença a fer mandra opinar sobre el que excreten per la via bucal, o sigui que he pensat que em podria posar tendre, o sentimental, i parlar d'aquestes festes familiars.

Quan jo era petit, quatre o cinc anys, sempre observava la meva àvia; jo era un admirador de la meva àvia. La iaia Carmeta era una dona que qualificaria de "autèntica", en el sentit de que no estava de punyetes i tenia molt clar el que era important i el que relatiu, i per a ella el primordial era la família. Analfabeta fins que es va casar (i ho dic perquè ens situem) era de les que sempre tiraven endavant. La postguerra era dura, i no hem d'oblidar que els catalans estàvem al cantó dels perdedors. El gendre de la seva filla gran va morir al front l'endemà del seu allistament sense poder conèixer la filla que naixeria un temps després, i el meu pare va poder tornar després de passar mesos en un camp de concentració al sud de França, com tants. Però mai la vaig sentir lamentar-se. Era una dona pràctica, de les que prefereixen arremangar-se i tirar endavant.

I, entre altres coses, per tirar endavant tenia un corral al terrat de la casa on vivien. Colomins, pollastres i gallines ponedores n'eren els inquilins. A mi el que més m'agradava era veure quan recollia les fulles destriades d'enciam, bledes i altres vegetals que el meu avi li pujava de l'hort i, arremangant-se (expressió que indica els que fan la feina) les mànigues de la brusa ho barrejava amb sègol, blat de moro i restes de pa sec esmicolat, mesclant-ho amb les mans. Si m'havia portat bé m'ho deixava fer a mi, i és un dels grans recordes de la meva infància, com quan el meu pare em deixava obrir les pàgines dels llibres d'edicions antigues.

Tot això ve perquè aquest és un record nadalenc, doncs per Nadal es fan vacances i vacances i avis, al menys a casa meva són inseparables. La meva àvia, sense que la canalla ho veiéssim, matava el gall (o potser eren dos) i després torno a tenir el record de com el trossejava, el salpebrava, l'hi posava herbes, alls, verdures i cap a la cassola, una cassola que a mi em semblava immensa, poc o molt com la del Pere Botero. Ah, i un bon raig de conyac sense que el meu pare ho veiés, que era abstemi.

Hosti! aquestes remembrances m'han obert la gana! però no ho explico com a aperitiu, ho faig perquè per a mi és un record clàssic nadalenc, com fer cagar el tió, i a la vegada li faig un homenatge a una de les persones que més m'han marcat. Si no fos una falta de respecte, diria que la meva àvia Carmeta era una tia collonuda. Vaja, se m'ha escapat. Que tingueu tots molt bones festes i escudelleu en la vostra memòria buscant velles i agradables històries. Us faran feliços.