Fum

FUM

(a la Sala Petita del TNC)

Algunes serps verinoses són mortals i fan mal, molt de mal, especialment les que maten poc a poc o no arriben ni a matar. De vegades són tan malèvoles que fins i tot no són serps.

En un país tercermundista ha esclatat una revolta. Hi ha aldarulls al carrer i el govern ha concentrat als estrangers, amb prohibició de sortir fins que reobrin l'aeroport. En un dels hotels es troben atrapats dos matrimonis catalans: la Laura i el Joan, parella madura i visitants habituals del país, i la Eva i l'Àlex, joves que després de cinc anys de feina i papers han viatjat per adoptar una nena, la que serà la seva filla. La tensió per la espera i la incapacitat per saber com es resoldran els esdeveniments, fa que l'ambient es torni feixuc...

L'obra comença molt bé, i en pocs moments se'ns mostra una Laura freda i mala puta en front d'un Àlex preocupat i insegur. Sense que vingui a tom comença a sembrar la discòrdia, amb la seguretat que li dona la seva posició —el Joan és un escriptor famós— i experiència. La peça es converteix en un thriller psicològic en el que ella exerceix de dominatrix imposant la seva perversitat moral, però...

Però penso que l'autor ha estirat massa de la corda i al cap d'una estona hi ha situacions que comencen a semblar inversemblants. Arriba un moment que no s'entén que cap dels joves —als que es treballa per separat— no li diguin prou i l'engeguin a tomar pel sac. Tot i així hi ha situacions brillants, com la incitació a que tornin a fumar —feia dos anys que ho havien deixat de comú acord i a la vegada—. Bona imatge de la temptació, la dominació, Eva (la noia de l'obra es diu així), la poma, la serp...

Dirigits pel propi Miró, el quartet ho ha fet molt bé, sense fissures; cadascú en el seu paper han sabut mostrar la tensió, la submissió, la dolenteria... bravo! La posada en escena d'Enric Planas molt bona; amb poc moviment de mobiliari passàvem del hall a les dues habitacions dels implicats. Una música que quasi no ho era —sorolls, cops, grinyols, bufades de vent— creava un clima d'inseguretat perfecte, i per acabar el vestuari, adequadíssim amb una Carme Elías elegantíssima.

La Sala Petita amb la grada quasi plena d'un públic que ha aplaudit força. No sé com s'hauria de fer, però penso que si l'autor polís certes incongruències, aquesta podria ser una gran obra.