Els Dos Cavallers De Verona

ELS DOS CAVALLERS DE VERONA

( al Parc de l'Estació del Nord)

          Els que anem sovint al teatre estem disposats, normalment, a aguantar-ho tot i lògicament hi anem ben disposats. No conec a ningú que frueixi quan l'espectacle és un fracàs. Paguem per passar-ho bé. De vegades veurem una tragèdia, de vegades una comèdia i moltes altres no ho sabem ben bé perquè és una estrena. A voltes, tot i ser una estrena, ja sabem que serà divertida. I de on ve aquesta seguretat? Doncs de la companyia perquè tradicionalment elaboren bé els seus espectacles, com en el cas dels Parking Shakespeare i els seus muntatges, al parc de l'Estació del Nord, ja són esperats amb candeletes.

          Aquest any l'hi ha tocat a Els Dos Cavallers De Verona adaptats i dirigits per Jordi Centelles. Particularment penso que aquesta és una de les comèdies més fluixetes de Shakespeare, però aquest paio era com el porc; d'ell s'aprofita tot, i a fe que s'ha aprofitat, convertint-la en una comèdia esbojarrada, amb amors desamors, traïcions i infidelitats; criats murris, pretendents tòtils i pares de noies verges carallots. Però el director no s'ha conformat i hi ha afegit mafiosos més curts que una cua de conill, cantants vestits con a gondolers, paparazzi seguint la jet set del moment i un dialecte italià amb sonoritats catalanes. Els italians quan et diuen que no revelis un secret utilitzen l'expressió acqua in bocca, però els d'avui deien mutis i alla gabbia.

          Ha sigut divertit comprovar com en determinats moments els actors recitaven fil per randa el text del bard traduït per l'expert Salvador Oliva i d'altres es passaven per l'engonal els versos del dramaturg aplicant dos sistemes clàssics: el fot-li que és de Reus, o el fotre'ls-hi pels descosits, ambdós de gran tradició a casa nostra.

L'escenografia inexistent, com sempre; l'espiral del parc amb el terra de sorra que ha estat prèviament regat. El vestuari molt bo amb una pila d'al·lusions: el Duc de Milà anava de Mussolini i els bandits de gàngsters al servei de Don Corleone. La part musical, sempre cantada a capella, genial, especialment Parole de Gianni Ferrio, cantada al estil de la Mina i l'Alberto Lupo, amb els que feien cors amagats darrera els arbres. Hem sentit Nel Blu Dipinto Di Blu (Volare) i fins i tot el Mambo Italiano... Podria estar continuant, però m'aturo.

          Els Parking com sempre excel·lents, fent-se sentir, projectant la veu de manera impecable —¿quan donaran cursos a actors que tenen problemes en això?— fent que tots els espectadors s'assabentin de tot, tan si estan de cara con d'esquena. Una hora i quaranta de teatre en majúscules.

          Al acabar aplaudiments perllongats i el públic dempeus. Hi ha qui diu que els espectadors s'aixequen perquè ja els fa mal el cul de seure damunt el pedrís, però no és cert. He pogut comprovar que ho fan perquè els ha agradat molt. Val, que sí, que a alguns el cul els feia mal, però m'han dit que els ha agradat molt, cony.

          Fins el sis d'agost teniu temps per veure-ho. No us ho perdeu, us maleiríeu els óssos. Consulteu la cartellera que em sembla que algun dia fan ramadà, i tot i que l'espectacle és gratuït, no sigueu garrepes que funciona per taquilla inversa, o sigui que al acabar s'agraeixen les donacions, especialment les que no baixen dels vint euros.