PULMONS
(a la Sala Beckett)
¿La incertesa és amb el
primer que es troben els joves actuals quan han de començar a volar sols? No
m'atreveixo a contestar, però no crec que la generació dels meus avis —tots
nascuts al segle XIX— tinguessin més seguretats. El que passa és que ara hem
passat en pocs anys de la seguretat més absoluta —naturalment no parlo del tercer
món— a la... sí... incertesa. Tranquils que deixo des disquisicions filosòfiques.
El protagonistes de Pulmons, són una parella jove de classe
mitjana que no estan casats però viuen junts fa uns anys. No són uns eixelebrats,
ni uns pijos inconscients i malgastadors; estan preocupats pel medi ambients,
el canvi climàtic la superpoblació del planeta i l'escassetat de recursos i son
conseqüents; com diuen ells "tanquem l'aixeta mentre ens rentem les dents".
Però un dia, de sobte, ell planteja la possibilitat de tenir un fill, i la noia
quasi entre en estat de xoc...
Duncan Macmillan, l'autor,
fa un retrat impecable d'una parella standard d'aquesta generació actual, el
noi potser més centrat i la noia més vital —"no, no estic espantada, no ho
estic gens d'espantada... sí, estic molt espantada!"— però més important
que el retrat són "les converses" que sostenen, autèntiques filigranes,
amb uns canvis a la velocitat de la llum, perquè sense moure's del escenari pelat,
excepte un llit, canvien d'escena sense parar. L'obra és una comèdia... fins
que deixa de ser-ho.
La parella Carlota Olcina i
Pau Roca estan impecables, convincents en totes les situacions, i n'hi ha
moltes. Marilia Samper els ha dirigit amb encert —aquesta noia cada dia s'està
superant—, mai ha caigut, tot i que hi ha moltes escenes amoroses, en endolciments
innecessaris i embafadors. En quant a la resta, il·luminació adequada i
vestuari bo, de carrer. Carme Camacho, estic segur que ha fet una traducció boníssima,
doncs quan un text flueix de manera tan àgil i natural, segur que no ha estat
potinejat al traduir-lo.
Ara el que no m'ha agradat,
o que m'ha agradat menys. Penso que a la obra li sobren els deu minuts finals,
ja que no calia arribar fins el final... final. Acabant una mica abans i deixar
l'obra "oberta", per a mi, hauria estat millor. Tot i així és una
peça excel·lent que no us hauríeu de perdre perquè tot i que estarà en cartell
fins el 9 de febrer, les entrades es venen com pa calent —aquesta frase és de
la meva àvia—. Avui la Beckett plena i tots hem aplaudit amb ganes fins que el Pau Roca ens ha demanat silenci per explicar-no la fòrmula de pagament per taquilla inversa. Ah! i perquè es diu Pulmons l'obra? N.P.I.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada