Yerma

YERMA

(al Teatre Tívoli)

L'última vegada que vaig veure un espectacle dirigit per Miguel Narros va ser l'any 2009, al Festival de Almagro, on va presentar a la Antigua Universidad una Fedra flamenca que ens va deixar a tots bocabadats. Vaig parlar amb ell per felicitar-lo —s'allotjava al mateix hotel que jo— i ja el vaig trobar vellet. El passat juny ens va deixar. Jo de Narros en recordo sempre espectacles de gran qualitat —tampoc n'he vist tants —, tenia una mà especial per donar-els-hi gruix, i en canvi el d'avui l'he trobar una mica "prim".

De Federico García Lorca que es pot dir... Si els fills de puta covards dels franquistes no l'haguessin assassinat, avui segurament que podríem parlar del dramaturg més gran de la història universal. Tenia nas per atacar els problemes, tenia idees i una cosa que te poca gent: era un gran poeta i amania les seves dramatúrgies amb unes imatges i unes coplas i versos que enamoraven i enamoren. Gràcies falangistes de merda!

Tornem a la Yerma d'avui abans que m'emprenyi i digui disbarats. El tema és conegut. A l'andalusia rural del primer terç del segle XX, una noia jove i maca que han casat amb un home més gran que ella, ho accepta com a natural i la única il·lusió que l'empeny cap a la felicitat és esperar un fill... que no arriba.

El text és brillant, cosa que no el fa fàcil de representar perquè demana excel·lència i és aquí on reprenc el tema de l'edat de Narros: estava gran quan va muntar l'obra, o els actors s'han quedat orfes de director i això s'ha notat? No ho sabria dir perquè quan la van estrenar jo no hi era. El cert és que pel meu gust l'espectacle no ha petat rodó, o per dir-ho amb altres paraules n'esperava més. Ningú ho ha fet malament —a excepció de la noia que ha cantat a la romeria, que no tenia el dia, i perdoneu la rima— però ha faltat trempera, i no de la matinera, sinó de la verdadera.

L'escenografia per a segons quins quadros molt bé —les escenes d'aire lliure, als rentadors de roba— però en les més íntimes —a dins de casa— a tot escenari ho he trobat excessiu hi restava intimitat. La música, ah la música: ni més ni menys que d'Enrique Morente, o sigui, marca de la casa. Bon vestuari.

I això és tot. Ho torno a repetir, n'esperava més. El Tívoli amb una mica més de mitja platea, aquest teatre és molt gran, i el públic una mica heterogeni. A uns ximples se'ls ha acudit de portar un nen de poc més de tres anys i uns altres devien estrenar mòbil d'aquests intel·ligents —més que ells segur— i no han sabut ni com posar-lo mut ni com fer que deixés de sonar quan estaven a mitja representació, Fabulós!