El Caballero de Olmedo

EL CABALLERO DE OLMEDO

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Jo vaig veure El Caballero de Olmedo per primera vegada l'any 1954 i de jove enamorada en feia una mig desconeguda que es deia Núria Espert. Si no recordo malament va ser un Caballero clàssic, amb "vestuari". El meu pare es preocupava per la cultura i de tan en tant ens portava al teatre; gràcies "pollo" (a casa quan el meu pare ja era molt gran, carinyosament li dèiem pollo).

El Caballero que hem vist avui ha sigut molt diferent, més curt, amb una escenografia minimalista per quasi inexistent, acompanyada de música flamenca. Si aquella representació em va agradar —el pas de seixanta anys poden magnificar els records— el que acabo de veure avui, m'ha agradat més. Com diria el Jesulín de Ubrique: en dos palabras, im presionante. Seriosament, ha estat extraordinari!

Escenari buit, només una pila de cadires on seurien els actors, que sempre han estat presents a escena fins i tot quan no tenien paper. Quan entràvem, mentre el públic s'anava acomodant i els actors al fons de l'escenari escalfaven les veus, Rosa Maria Sardà anava animant en català al públic a acomodar-se, ja que l'obra estava a punt de començar, apagueu els mòbils i tot allò i de sobte ha exclamat "òndia, que això avui és en castellà" i ha canviat. La punyetera s'ha posat al públic a la butxaca amb menys de mitja línea de text.

A continuació, només començar el primer acte els espectadors ens hem adonat que la nit seria màgica. El vers fluïa amb naturalitat, com si no costés gens, amb una dicció clara i ben ritmada, compassada als moviments físics dels intèrprets, un treball d'orfebreria, com si fessin puntes de coixí. Lluís Pascual, a més de dirigir-la, és responsable de l'adaptació, a partir de la versió de F. Rico, i s'ha de dir que ha fet anar les tisores sàviament, doncs l'obra no ha perdut comprensibilitat. En canvi hi ha afegit uns passatges musicals de flamenc que li han donat un color sorprenent. Dos músics extraordinaris tan amb la guitarra com amb el cajón, han creat un clima que ha anat encoixinant la dramatúrgia. Especialment emocionant ha estat el moment en que Pepe Motos acompanyant-se de la guitarra ha cantat —amb aquella veu agitanada dels flamencs— la balada en que diuen que es va inspirar Lope per escriure la tragèdia:

Que de noche le mataron

al Caballero

la gala de Medina

la flor de Olmedo

Com ja he dit, la escenografia de Paco Azorín mínima però molt bona, i la il·luminació del mateix Pasqual i Fernando Ayuste de nota alta. Els tretze intèrprets, tots, han estat a gran altura; s'ha notat el treball continuat que han fet i encara que al C.D.C. (cap de cony) del ministre Wert li dolgui, la dicció dels actors ha estat excel·lent, tan la dels que són catalans, com la dels que són castellans. En quant a interpretació, al ser una obra coral, jo he agraït la igualtat de nivell de declamació; tot i així és impossible passar per alt que el paper de la Sardà, l'alcavota Fabia, és un bombó per una dona de la seva edat i categoria, i ha brillat amb llum pròpia. De la resta m'ha sobresortit la capacitat de créixer a cada paper nou que li veig del jove Pol López. Com deia la meva àvia, al pot petit hi ha la bona confitura.

Nit de teatre extraordinària. La Sala Puigserver a rebentar i al ser nit d'estrena hi havia tothom que hi havia de ser —o sigui gent de la professió que no tenien bolo—. La tanda d'aplaudiments ha estat memorable i a més dels actors han sortit a saludar tot l'equip encapçalat per Lluís Pascual, que penso que s'està consolidant com un dels grans directors actuals de l'escena europea. Crec fermament que El Caballero és d'aquelles obres que es podrien exportar als millor teatres del món, sobretitolant-les, com les millors de Shakespeare que les veus en anglès a Stratford i tot i no entendre el que diuen, perquè és en anglès antic amb declinacions, les disfrutes només seguint el ritme dels pentàmetres iàmbics.