Nuestra Señora de las Nubes

NUESTRA SEÑORA DE LAS NUBES

(al Teatre Tantarantana)

De vegades, de manera involuntària, les etiquetes perjudiquen per contaminació. És el que ha estat a punt de passar-me al Tantarantana amb el minicicle Madrid al cuadrado, doncs la primera obra la vaig trobar més que fluixa i ja no vaig anar a l'estrena de la segona, deduint, equivocadament, que seria más de lo mismo. Sort que encara em queden bons amics, i un em va trucar per advertir-me del meu error; gràcies company, però penso que possiblement el dany ja estava fet i alguns van pensar igual que jo, doncs avui al Tanta només érem sis espectadors. Una llàstima perquè l'obra és boníssima.

A poc que agradi el realisme màgic —jo sóc un enamorat de García Márquez, Juan Rulfo o Pere Calders, per citar un català entre tant sudamericà— aquesta manera desenfadada de mostrar l'irreal com quotidià desdibuixant la frontera entre el que existeix i la fantasia, aquesta obra sedueix i a la vegada enamora.

Una parella una mica estranya, una mena d'exiliats —de fet és una reflexió forta sobre l'exili— d'un poble o un país anomenat Nuestra Señora de las Nubes estan junts; ni es troben, només estan junts. Descobreixen que són del mateix lloc i recorden fets i gent de la seva pàtria, i així trenen un seguit d'històries amb un llenguatge proper, però a la vegada carregat de poesia.

El text d'Arístides Vargas és potentíssim i les històries flueixen amb una naturalitat que és una autèntica virgueria (feia temps que no usava aquesta paraula). Amb aquest text Lino Ferreira ha dirigit els actors amb saviesa, mantenint sempre aquell punt de tendresa que li calia a la peça, i Imma Nieto i Julio Cortàzar —homònim del escriptor també vinculat al realisme màgic— han estat fantàstics fent un a pila de papers, sense la més mínima sobreactuació, tendència que tenen alguns quan ensumen la paraula màgia.

La posada en escena molt simple: dues cadires plegables damunt d'una gran catifa peluda; i res més? Oh i tan que sí, una il·luminació brutal, una cosa tan equilibrada que no sabies si era màgia o realitat —espero que hàgiu pillat el joc de paraules, que m'ha costat un esforç, eh?—.

Ja he dit que només érem sis, però us juro que hem aplaudit per molts més agraint a la parella l'esforç que han fet per tan pocs espectadors. Uns professionals!

P.D. En un moment de l'obra, la dona li porta el berenar al marit que representa que dirigeix una orquestra —con un palito, batuta, eso, un palito—. Ell l'ha renyat per la intromissió i ella, molesta,  ha repartit la truita de patates entre el públic. Boníssima!