Dones Valentes

 DONES VALENTES

(Opinió)

Aquest és un apunt afegit i molt personal a la crítica de Et Vindré a Tapar. El meu pare (1912) a la guerra civil espanyola va lluitar al bàndol republicà i amb la desfeta de l'atac final va passar, com tants, la frontera i va fer cap al camp de concentració d'Argelers-Sur-Mer, al sud de França. Ignoro com, la meva mare, amb 24 anys i una filla de dos, s'assabentà de on havia anat a parar el seu home. Les desgràcies —i un guerra civil és de les grosses— teixeixen unes xarxes de solidaritat impensables en temps "normals".

El fet és que se'n va assabentar, al igual que una de les seves germanes. Els dos homes estaven en el mateix camp de concentració, i van decidir mobilitzar-se. Amb l'ajut del meu avi i un tiet espavilat van localitzar uns coneguts francesos que vivien a Port Bou amb parents a Perpinyà i van organitzar un viatge, van aconseguir —ignoro com— salconduits i uns avals —segurament falsos— que els van permetre partir cap a un destí incert excepte en la idea concreta de recuperar les seves parelles.

S'ha de dir que el govern francès estava content de deslliurar-se dels soldats espanyols que atapeïen els camps de concentració, i una vegada identificats les que reclamaven i els reclamats, no els va ser difícil treure els seus homes del camp i tornar cap a casa.

M'agradaria que aquesta petita anècdota servís d'homenatge a una generació de dones valentes que van fer front, sense por, a les adversitats de la guerra. L'obra d'avui m'ha portat records, uns records impossibles perquè jo encara no havia nascut —vaig tardar un any— però que tinc molt presents perquè formen part de la meva història familiar, i possiblement de la del país. Ignoro si la meva mare i la seva germana portaven una maleta de fusta com les actrius de Et Vindré a Tapar, però em fa il·lusió de pensar que sí; és la classe de maleta que porta la gent valenta.

A la foto d'aquest article, el medalló que portava el meu para durant la guerra: per un cantó la meva mare i per l'altra la meva germana.