ET VINDRÉ A TAPAR
(al teatre La Vilella)
La Vilella és un teatre —i
moltes coses més dins el món de la cultura— que està al barri del Poble Sec de
Barcelona. Una sala d'aforament reduït, de proximitat, on fins el dia 23
d'aquest mes es representa Et Vindré a Tapar, una obra que hauria de veure
tothom, una peça trista amb tocs d'humor que de tan en tant et permeten agafar
aire.
Estiu del 1940, Catalunya;
el Joan no ha tornat i la guerra es va acabar el 39. La Maria te l'afany que sigui
viu i decideix anar-lo a buscar. El van veure per última vegada al costat del
riu. Acompanyada de la Nuri —el marit li ha tornat— i la Lluïsa —el seu home va
caure en combat— emprenen el viatge amb una esperança quasi sense esperança...
En un escenari amb només les
parets negres, les tres actrius, cadascuna amb la seva maleta de fusta, es
passegen pels camps devastats amb l'ànima encara més devastada i ens transmeten
la tristesa immensa dels perdedors que no han obtingut cap pietat del vencedor.
Mentre escric aquesta ressenya se'm torna a encongir l'ànima; sort dels tocs
d'humor, pocs, als que abans m'he referit. De fet la història és un bucle en el
que no hi ha final, fins el punt que et pots arribar a preguntar si el viatge
ha existit o només era un desig.
És la primera obra de la
companyia Espai en Construcció. La direcció és de Roger Ribó que junt amb les
tres actrius Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé han anat construint aquesta
peça, amb l'ajut de Roser Farré, violinista i creadora de efectes especials.
Qualificació molt alta per a tots; els moments en que les actrius no parlen i
només es mouen per l'escenari són sublims i diuen més que amb paraules.
El títol de l'obra ve d'una
cançó popular que els pares del director i la productora —que són germans— els
cantaven quan eren petits a l'hora d'anar a dormir, d'aquí ve la frase de et
vindré a tapar. És important acompanyar els nens a dormir i cantar-los una
cançó o explicar-los una història. Són coses que mai s'obliden i al final donen
els seus fruits.
La Vilella plena d'un públic
al que notaves que mantenia la respiració per respecte al que s'estava
mostrant. Al final, forts aplaudiments. Repeteixo, no us la perdeu, és una
joia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada