SONATA DE OTOÑO
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Si sou creients pregueu a
Déu per no tenir un pare com el d'Igmar Bergman, pastor eclesiàstic,
intransigent que va educar als seus fills amb rigidesa terrorífica en els valors
luterans: pecat, confessió, càstig, perdó i gràcia, o sigui que Bergman va
sortir bé com a intel·lectual de punyetera casualitat, però marcat de per vida.
No és estrany que les seves creacions sempre girin al voltant de l'existència
de Déu, l'ésser humà amb les seves lluites internes i la mort. Per altra banda
tot aquest pòsit imposat i la rígida disciplina el van portar a ser un monstre
en productivitat de qualitat: va dirigir 67 pel·lícules i 170 obres de teatre. Colló! Fet aquest
preàmbul, anem al que hem vist avui al Lliure.
Sonata de Otoño
(Höstsonaten) te tots els elements abans esmentats de la obra de Bergman. La
Charlotte és una gran concertista que a causa de la seva brillant carrera ha pràcticament
abandonat la seva família, home i dues filles: Eva i Helena. Després de set
anys de no veure's va a passar uns dies a casa de l'Eva i el seu marit Viktor —
pastor protestant— ignorant que la seva filla petita, afectada de paràlisi cerebral
ja no viu a la residència on la va internar sinó amb la seva germana...
L'obra és molt potent,
pràcticament no hi ha un moment per respirar i penso que Daniel Veronese l'ha
portat a l'excel·lència, tot i ser tractada "d'alguna manera" a
l'argentina. Crec que s'ha fet un dels millors càstings que recordo:
l'elegància de Cristina Benegas com a Charlotte, la aparent insignificança de
Natacha Cordova com a Helena, la bonhomia de Luis Ziembrowski com a Viktor i
l'hòstia que et fot l'entrada de Maria Onetto com a Eva, són tots ells per a
recordar.
En una escenografia i
il·luminació neutres —mobles senzills i fins i tot escassos— corresponents a
una casa parroquial luterana, es desenvolupa una conversa nocturna entre mare i
filla en la que s'enrunen els murs de contenció que havien aguantat tants anys,
només interromputs de tan en tant pels esgarips de la discapacitada Eva que
està en una habitació que no es veu. A mi m'ha agradat molt la manera
d'afrontar la posada en escenai fins i tot m'ha emocionat perquè he conegut a
una diva tan filla de puta com la Charlotte i una altra gent que ha fet la vida
millor a una discapacitada afectada amb paràlisi cerebral; o sigui que m'ho he
cregut tot.
La Fabià Puigserver del
Lliure quasi plena i el públic ha aplaudit amb generositat. Tot i el que acabo
de dir, sé de persones habituals del món del teatre que no els ha acabat de
convèncer. En la pluralitat hi ha riquesa, però jo, repeteixo, m'ha agradat
molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada