Prendre Partit

PRENDRE PARTIT

(al Teatre Goya)

Ronald Harwood és un conegut dramaturg sudafricà que als disset anys es traslladà a Londres per dedicar-se al teatre. Quan en tenia vint-i-sis va estrenar The Dresser —que podríem traduir com L'Assistent—, obra que el va fer famós. El 2002 va rebre l'Òscar com a guionista per El Pianista, peli dirigida per Roman Polanski. Prendre Partit és una altra conegut drama de l'autor, una peça més o menys històrica sobre el director d'orquestra Wilhelm Furtwängler. Avui al Teatre Goya se n'ha fet l'estrena oficial.

De Furtwängler, veus autoritzades diuen que ha estat el més gran director d'orquestra que mai ha existit —especialment interpretant els grans compositors centre-europeus—. Jo no puc opinar perquè no hi entenc prou i a més no hi era. El problema és que va agafar la seva plenitud en el moment històric que Adolf Hitler va accedir —democràticament, no ho oblidem— a la cancelleria alemanya l'any 1933, i en contes de fugir com tants intel·lectuals i artistes, ell va romandre a Alemanya fins al final. Això l'ha posat al punt de mira del col·laboracionisme. Fins aquí la història real.

L'obra va del procés de desnazificació que va suportar una vegada acabada la guerra. Tot i no haver estat mai adscrit al partit nazi —en contraposició a Karajan—, se l'acusava de simpatitzar amb el règim i ser amic dels capitostos del nazisme. Ell sostenia que es va quedar per protegir la cultura alemanya, cosa força creïble. L'obra comença aquí, en la oficina d'un comandant nordamericà, inculte fins a la vergonya i obsessionat per empaperar-lo. L'oficial americà te d'ajudant un tinent d'origen alemany admirador del mestre i una secretària teutona que també l'adora. Aquí hi ha un cert maniqueisme entre l'incult yankee i els educats alemanys, però de fet el moll de l'os de la peça va de si moralment es pot acusar i jutjar l'actitud que pren una persona en situacions extremes, com van ser el nazisme. Qui no faria qualsevol cosa i repeteixo, "qualsevol cosa" davant l'anul·lació de la dignitat? Prefereixo no opinar; l'heroisme és per els herois, o sigui Guzmán el Bueno.

La posada en escena és molt bona: escenografia (Joan Sabaté), il·luminació (David Pujol) i vestuari (Maria Araujo) i aquí vull destacar que només s'ha pogut lluir amb el paper de la secretària, ja que la resta anava de militar o d'americana, però ella, filla d'oficial heroi per participar en l'atemptat de Hitler, noia de casa bona: elegant. Mitges amb costura quan era hivern i sense mitges a l'estiu; excel·lent.

A mi particularment el paper d'Andrés Herrera, el comandant americà, m'ha semblat una mica exagerat, però només una mica. La resta de rols molt ben equilibrat, cada personatge amb el seu toc particular. Pou —malgrat ser el director, cosa perillosa al ser també protagonista— molt contingut i en el seu punt exacte. Blasco genial en el seu rol "còmic" i Alarcón molt digne com es correspon a la filla d'un coronel de les SS.

Com he dit, nit d'estrena, i això vol dir que els que no eren al Goya és perquè estaven treballant. El teatre ple fins a la bandera i tothom a aplaudit amb ganes. Penso que és una molt bona funció i que pot durar a la cartellera. A la sortida copa de cava, comentaris i salutacions a dojo, comme il faut.