Per Si No Ens Tornem A Veure

PER SI NO ENS TORNEM A VEURE

(al Maldà)

          Més de quatre vegades,  a la tornada d'una estada a Londres per veure teatre he comentat que en musicals els anglesos juguen en una altra lliga, una mena de Champions particular. Doncs avui estic content perquè puc dir la mateixa frase d'una peça que s'està fent a Barcelona, al Maldà concretament: "Per Si No Ens Tornem A Veure" és el títol.

          És una peça de petit format que naturalment no encaixaria en els grans teatre del West End, però sí en qualsevol dels del Off, aquesta xarxa que s'estén per tot el Gran Londres i on es poden veure coses fantàstiques i a preus molt raonables.

          Comencem pel començament. Per Si No... és una història senzilla però preciosa perquè és un conte, quasi de fades en que una princesa i un príncep son obligats a casar-se, tot i que quasi no es coneixen. Per evitar-ho fugen del seu regne disfressats amb una identitat falsa. Que passarà?, doncs que es trobaran casualment i s'enamoraran irremeiablement. Com diu el programa de mà una mena de Leonci i Lena, El Joc de l'Amor i de l'Atzar, i Al Vostre Gust.

          Amb aquesta idea senzilla, quasi infantil, Alícia Serrat (Pegados) ha escrit un llibret i unes lletres magnífiques que Marc Sambola s'ha fet seves i ha musicat meravellosament, i faig servir aquest adverbi a consciència perquè ha sabut agafar el to a cada part —ja he dit que era una mena de conte de fades— però sense la més mínima carrincloneria, molt al contrari, ha composat una música perfectament adequada a la faula, però molt actual.

          A partir d'aquí un musical ja pot funcionar: bona història i bona música... només falta que la direcció no ho espatlli, i no ha sigut així. La mateixa Alícia Serrat se n'ha fet càrrec i penso que ho ha brodat conduint a Anna Lagares i Edgard Martínez que han estat perfectes en els seus papers de prínceps i usurpant altres identitats. Molt adequats els moments en que els intèrprets trencaven la quarta paret i implicaven el públic. Tots dos m'han impressionat per la seva capacitat vocal, però especialment per l'aptitud de modular, un bé escàs dins la professió que té tendència a passar del piano al do de pit directament, amb la qual cosa es perden infinitat de matisos. Bravo per Sambola que és el responsable de la direcció musical.

           I parlant de Marc Sambola, a més de ser el compositor de la banda sonora també n'és l'intèrpret, i a fe que és un virtuós que li treu un suc a la guitarra que si tanques els ulls sembla que escoltis a una orquestra. A més de tocar l'instrument, també fa un paper secundari, però important, de poeta en un joc molt hàbil d'interacció amb els protagonistes, i per acabar-ho d'adobar, encara li ha quedat temps per enamorar-se d'una espectadora de la primera fila. Redéu, hi ha gent que dona per a molt.

          Vestuari senzill per molt bo d'Oriol Burés, il·luminació adequada que no consta als crèdits i moviment escènic bo que tampoc hi consta. El Maldà ple com un ou d'un públic que ens ho ha passat d'allò més bé, cosa que hem gratificat amb forts aplaudiments. No badeu que estarà en cartell pocs dies, i una bona notícia extra-teatral. La xarcuteria La Pineda, del número 16 del carrer del Pi, la de tota la vida, ara tanca més tard i a la sortida del teatre s'hi pot sopar alguna cosa si no us encanteu: formatges, pernil, embotits, unes anxovetes... el de sempre amb la qualitat de sempre. Se que fa vell dir això, però sortosament algunes coses al barri gòtic encara no han canviat. Es veu que el Gaspart no va al teatre.