Ruz-Bárcenas

RUZ-BÁRCENAS

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Juliol del 2013, en una sala de la Audiència Nacional. Màxima expectació ja que el jutge Pablo Ruz interrogarà al que havia sigut tresorer i gerent del Partit Popular que ara porta tres setmanes ingressat a la presó de Soto del Real —un nom maco fins i tot per un centre penitenciari—. No, no m'he confós i estic escrivint una crònica judicial, es tracta de l'obre de Jordi Casanovas Ruz-Bárcenas una coproducció del Teatre Lliure i Teatro de Barrio de Madrid —que es va estrenar a la capital del Reino— i ahir al Lliure de Barcelona.

A Jordi Casanovas ja no cal presentar-lo, és aquest xicot nascut a Vilafranca del Penedès que va començar estudiant Enginyeria de Telecomunicacions, que va abandonar al cap d'un any per fer Belles Arts i després va cursar estudis d'escriptura teatral a la Sala Beckett i de dramatúrugia al Institut del Teatre, alma mater de la FlyHard, hiperactiu, amb 36 anys porta escrites més de trenta obres... vaja, com la majoria dels mortals.

Alberto Sanjuán, un altre personatge —aquesta vegada fill de personatge, el filòsof de la vinyeta Màximo— fundador de Animalario, grup de teatre imprescindible (Urtain) que van cometre la gosadia de posar en escena "Alejandro y Ana", premi Max 2004 en que es rifaven de la boda de la filla d'Aznar i el cap de cony del Aggag. Ell i la Ampolla mai els hi van perdonar i quan van poder, van liquidar la companyia, així: plis-plas. Doncs aquest és el director de l'obra d'avui i a fe que s'ha portat bé, amb una direcció austera, lluny de la possible venjança; n'ha tingut prou fent fluir la realitat amb rigor i sense estridències. Eres un crack, Alberto.

I ara parlaré de l'obra, una peça que te dues lectures: l'artística o teatral i la política. Per començar diré que la posada en escena és genial per la seva senzillesa i efectivitat. Els espectadors ens hem convertit en lletrats i observadors del procés, asseguts en dues grades i com si assistíssim a un partit de tennis hem anat movent el cap d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra a mida que parlaven l'un o l'altre, seguin als dos intèrprets oposats en una escena central. Una il·luminació justa, sense ampul·lositats ha donat l'ambient just, i un vestuari —te nassos parlar de vestuari quan els dos intèrprets anaven d'americana— mesurat ha acabat d'arrodonir l'ambient: el jutge de gris, senzillet, potser tergal?, i l'imputat, xulesc, ben clenxat i segur d'ell mateix, de blanc; estem al juliol i la gent de pasta s'abilla adequadament segons l'estació, encara que estigui a la gargola; vaja, qui no te un trajo de lli pels mesos de la calor... A mi aquest detall m'ha acabat de seduir.

El text és molt curiós, doncs Casanovas no ha escrit res que ja no ho estès; s'ha limitat a recollir part de les transcripcions, però les ha dosificat amb saviesa, administrant aquest donde dije digo digo Diego, que el malparit del Bárcenas tan bé va administrar. Una altra cosa a valorar ha sigut els silencis de l'imputat a segons quines preguntes del jutge. L'un busca trobar la veritat i l'altre defensar-se atacant, i si és teatre o periodisme ja ho decidireu vosaltres després de veure l'obra; per a mi és les dues coses i diré més, tan de bo se'n fessin més d'aquests funcions de denúncia, ni que fos per higiene. Sé que és un teatre de curt recorregut perquè quan deixi de ser actual perdrà "actualitat" —acabo de dir una perogrullada— però espero que se m'entengui i que els estudiosos futurs sàpiguen trobar la informació que els situï en el moment i tirin d'hemeroteques i s'assabentin de qui eren aquest fills de PPuta que es deien Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal i no continuo perquè la llista és llarga, llarguíssima.

Acabo, a mi l'obra m'ha agradat molt per variats motius: ha estat molt ben portada, i ha fet mal a qui m'alegro que els hi hagi fet. Bona direcció, bones actuacions i bon regust de boca. L'Espai Lliure fins a la bandera i els assistents hem gratificat als artistes amb forts i continuats aplaudiments.