LA DANSA DE LA VENJANÇA

LA DANSA DE LA VENJANÇA

(a La Villarroel)

          Penso que els humans tenim la obligació de ser persones agraïdes; a més és de bona educació ser-ho. Ho dic perquè si em conviden a una estrena teatral penso que ho fan perquè en parli o escrigui la meva opinió allà on escric, encara que em llegeixin quatre gats. També penso que els humans tenim la obligació de ser sincers, i per a mi ser sincer és dir el que penso del que he vist i argumentar el que opino. Penso..., "sisplau, prou de pensar i més anar al gra o ens en tocaran de petites". Val, val... som-hi.

          La Dansa De la Venjança és l'obra de Jordi Casanovas que s'acaba d'estrenar a La Villarroel. Ras i curt, un thriller i com a tal hi ha moments que fan por, i fan por perquè parla de situacions quotidianes d'aquelles en que en t'hi pot veure reflectit.

          La Clàudia i el Roger són matrimoni... eren perquè s'acaben de separar després d'uns quants anys de convivència i haver tingut un fill. Ha estat una separació civilitzada, d'aquelles d'acords en tot però... desenganyem-nos, les esgarrapades sempre deixen ferides que a voltes semblen superficials, però no ho són.

          La Clàudia ha deixat un missatge al contestador del Roger avisant-lo que passarà per casa a recollir algunes pertinences, i li diu que preferiria que ell no hi fos, però ell hi va i l'espera. Tot i el civilitzada que ha estat la separació, ambdós tenen comptes pendents i inevitablement comencen a sortir coses. Aquí m'aturo perquè ja he avançat que l'obra és un thriller.

          Amb aquest plantejament la peça hauria de funcionar perfectament, però... Com deia aquell assagista, les obres de teatre han de progressar contínuament, i en aquesta, a partir del que he acabat d'explicar, s'ha aturat de cop, i la parella ha anat de retret en retret, donant voltes sobre si mateixos, en alguns moments amb dialèctica interessant, però ja a mig gas. Aleshores la duració d'hora i mitja s'ha fet excessiva i el públic (penso) s'ha començat a avorrir: espectadors mirant repetidament el rellotge, culs removent-se per les butaques... malament. Cap al final i per acabar Casanovas ha fet un parell de piruetes que penso que ho han acabat d'espatllar.

          Amb aquests vímets... crec que la direcció de Pere Riera no hi ha pogut fer res. No diré que les actuacions no hagin sigut bones, han fet el que han pogut, i sóc conscient de que això no és cap elogi. L'escenografia, la il·luminació, el vestuari... tot correcte, però... no n'hi ha hagut prou. La Marull i el Derqui ho han fet bé, però... els maleïts peròs, quan "la cosa" té defectes estructurals, no hi ha res a fer, o com deia un cosí meu una mica eixelebrat, cagada pastorets.

          Nit d'estrena oficial i com sempre s'han sentit forts aplaudiments i algun bravo! com si estiguéssim a l'Scala de Milà. A la sortida, parant l'orella, he sentit comentaris per a tots els gustos; és el que hi ha.

Dansa de Mort

DANSA DE MORT

(a la Sala muntaner)

          Ahir, a la sortida de la Sala Muntaner, el primer que vaig fer va ser respirar aire fresc —sortosament la temperatura era molt agradable— i a continuació vaig pensar que era feliç. Ja ho sabia, però vaig constatar-ho després de veure Dansa de Mort. L'aire em va servir per ventilar la densa negror que es respirava a la casa dels protagonistes de l'obra.

          Strindberg és un dels pares del teatre modern, però pobret estava ben torrat. De personalitat esquizofrènica, sembla que se sentia perseguit i assetjat contínuament, i malgrat la seva misogínia es va casar tres vegades i amb les tres dones hi va tenir fills. La guerra dels sexes, les frustracions matrimonials i les tensions entre l'antic i el nou, el superior i l'inferior, són temes presents en gran part de les seves obres. En aquesta hi surten tots.

          Un capità de l'exèrcit de terra i la seva dona, actriu que va deixar la carrera per casar-se, estan a punt de celebrar les noces d'argent. Viuen en una illa, apartats de la resta de militars que l'habiten a causa del caràcter impossible de l'oficial, que entre altres coses li ha impedit prosperar en la carrera castrense. Reben la visita, després d'una pila d'anys, d'un cosí. Això potser reconduirà les relacions entre el matrimoni...

          L'obra és demolidora, desesperant, intensa, volgudament lenta i moralment fosca. Sembla que no hi ha esperança, tot i que el final és d'alguna manera sorprenent. Jordi Casanovas n'ha fet una adaptació i l'ha escurçat fins a 90 minuts, cosa que crec ha estat un encert; hora i mitja de mal rotllo és més que suficient, especialment quan el trio d'intèrprets han estat molt ajustats i excel·lents en els seus papers. Lluís Soler en el rol de militar a l'antiga, dèspota, malcarat i maltractador psicològic. Mercè Arànega en el paper de l'esposa, amargada, desconfiada, però no del tot víctima i finalment Carles Martínez fent de cosí fracassat, de poc caràcter i amb el pap ple de greuges. Un tercet de luxe per una obra difícil, d'aquelles en que si direcció i actors no estan a l'altura dius "va home, va".

          Molt bona l'escenografia, muntada damunt un oval empostissat de fusta amb el públic a tres bandes, quatre mobles que havien sigut de categoria i un paraigüer, un paraigüer on el capità guarda el sabre, arma que de tan en tant branda. Una il·luminació molt adequada per l'ambient malsà de la casa, i al final un protagonista molt especial, la música: Maskarade del compositor rus Aram Khatxaturian, un vals d'aquells que fan posar la pell de gallina.

          Per si el voleu escoltar

          https://www.youtube.com/watch?v=EfeqhRNJFsI

L'Electe

L'ELECTE

(a la Sala Muntaner)

          ¿No us ha passat mai que feu un repàs a la cartellera i us sembla que ja ho heu vist tot, i que no hi ha res que us interessi? Com que tens ganes d'anar al teatre —els addictes necessitem la dosi— fas un segon repàs i et dius "aquesta" sense massa il·lusions, i aleshores tens la gran sorpresa, patapaff! i surts fent la onada, i a sobre la gent et mira estrany pel carrer. Doncs això m'ha passat amb L'Electe.

          Es tracta d'una comèdia en el més pur sentit de la paraula, i com a tal, plena de picades d'ullet a l'actualitat de casa nostra.

          Falten menys de cinc hores perquè el president electe de Catalunya faci el seu discurs d'investidura davant la cambra que l'ha de ratificar. Tot està a punt. Tot? (sembla un conte de l'Astèrix). Bé hi ha un petit problema, el candidat és incapaç de tirar endavant la seva locució sense sofrir un atac de "picor al nas", diu ell, en realitat fa unes ganyotes horribles. Després de consultar a un otorrino li toca el torn a un psiquiatra, que comença a investigar en el més profund del seu jo.

          Ja he dit que és una comèdia i així està escrita, però tot i que coqueteja amb la farsa, es manté per sota de la línia gràcies a dues persones llestes: l'autor, Ramon Madaula que ha aconseguit de no passar-se i Jordi Casanovas, que l'ha dirigit i l'ha contingut just per sota d'aquesta línia. Ramon Madaula, que a més d'autor fa el paper de psiquiatra, és un paio intel·ligent que ha tingut la visió de no dirigir-se a ell mateix, i mira que ha de ser temptador amb un text així. El resultat està a la vista. Roger Coma, el candidat a 135è president de la Generalitat a tret la seva millor vis còmica i ho ha clavat. Les seves ganyotes psicosomàtiques són d'antologia i feia patir de collons veure com torçava el nas i la boca en uns exercicis impossibles.

          Marginalment a la trama central, ha rebut tot déu, assessors, familiars, metges i psicòlegs, la oposició, la banca, la corrupció i la mare que els va parir, però tots molt com de passada, sense entretenir-se ni repetint mai el gag per reforçar la seva gràcia —cosa que així mai s'aconsegueix—. Fins i tot ha sortit el dijous gras (segons l'electe) o llarder (segons el psicòleg). "El dijous gras botifarra menjaràs" diu el polític. "El dijous llarder botifarra menjaré" diu el doctor, i així amb un pugilat d'aquesta categoria ha anat fluint l'obra.

          Una Sala Muntaner plena ha respost amb riallades i al final amb aplaudiments llargs i sonors, i és que l'obra s'ho mereix per una boníssima direcció i les actuacions dels dos protagonistes. Per cert, una escenografia clavada pel que podria ser el despatx d'un dirigent polític important. No us la perdeu.

Port Arthur

PORT ARTHUR

( al CCCB)

Quan Jordi Casanovas va escriure Ruz-Bárcenas em vaig admirar, i així ho vaig escriure al blog, que no se m'hagués fet pesada com si m'haguessin fet empassar un informe rigorosa i cronològicament ordenat. Realment era una peça amb molt bon ritme i dramatúrgia punyent. Bé, doncs el "pàjaru" hi va tornar amb Port Arthur, i s'ha de dir que l'ha clavat malgrat que el que va passar fa vint anys a Tasmània, no és que ens caigui lluny, és que pràcticament ens cau "fora".

Aquesta peça és un thriller documental que ens mostra l'interrogatori —sembla que sense massa garanties legals, ja que no hi ha presència d'advocat— que dos policies li van fer a Martin Bryan, presumpte autor d'una massacre amb armes de foc al país austral. Trenta-cinc morts i vint-i-tres ferits no són cap banalitat, i aquests dos policies intenten que confessi el crim, però el noi diu que no se'n recorda de res del que va fer aquell dia. És un personatge estrany, dispers, que sembla patir d'algun tipus de patologia mental.

Jordi Casanovas, entre altres habilitats ha tingut la de dosificar la tensió de menys a més, creant una certa angoixa a l'espectador que no coneix la veritat. També ha administrat amb molta prudència el tòpic de policia bo i policia dolent, que hi és, però sense exageracions. Al llarg de seixanta minuts ens hem anat assabentant del que va passar, però només dels fets, no de qui els va produir.

Bon càsting. Dafnis Balduz ho clava fent de Martin, un home jove, que sembla que baixi de l'hort, confirmant i negant quasi simultàniament i amb un punt d'innocència, com quan se sent assetjat pel poli dolent, girant-se cap el bo i assenyalant-li l'altre, com volent dir "mira què m'està fent aquest", però sense obrir la boca. Javier Beltrán és l'agent més assossegat; li costa molt aixecar el to. El seu aspecte ja demostra el caràcter: vestit complet, corbata inclosa,  en canvi Manel Sans fa de d'interrogador implacable amb tendència a perdre la paciència: texans i xupa. Tots dos perfectes en els seus rols.

L'escenografia senzilla: una taula rectangular, llarga, amb un micròfon al mig. A una banda una cadira incòmoda, on seu Martin emmanillat de mans i peus, i a l'altra dues tipus sillonet, confortables. Martin, en una actitud d'innocència o sang freda se'n queixa posant cara de bon minyó i en reclama una de còmoda per a ell, que li és negada. Al mig de la taula un micròfon, i en una punta de la sala una taula petita on hi ha tres armes de foc, suposadament de Martin. Una il·luminació molt encertada, freda, de fluorescents acaba de quadrar l'ambient inòspit de la sala.

L'autèntic Martin Bryan o era molt ros o portava el cabell oxigenat i per fer aquest paper Dafnis Balduz ha fet el mateix, deixant-se els cabells d'un groc quasi parxís, i aquest fet que podria ser banal, a mi m'ha descol·locat, de seguida m'ha portat a pensar que estàvem avant d'una persona no  massa equilibrada, i quedi clar que no tinc res en contra dels que van tenyits, però m'he quedat amb una mena d'angoixa arrapada a l'estomac, que suposo és el que es pretenia el Jordi Casanovas, el director que ha fet d'aquesta transcripció policial, una filigrana. Enhorabona.

La sala del CCCB no estava plena del tot, però els que hi érem hem aplaudit amb ganes, i un apunt: a partir d'aquests fets el govern australià va modificar la llei de pertinença d'armes i en va fer una recollida voluntària de prop de 700.000. Si ho fessin als EEUU, potser no els passaria el que els està passant cada dos per tres.

Idiota

IDIOTA

(a la Sala Muntaner)

Quan es diu que una persona te ofici, es vol indicar que coneix com ha de fer la seva feina i per fer bé una feina no cal ser un geni, només cal conèixer l'ofici i fer-lo bé. Sé que és lleig posar la paraula a definir en la definició, però es veu que no tinc mes ofici. Tenir ofici no exclou de ser un geni; Picasso ho era i tenia ofici per donar i per vendre.

Dit això passo a parlar de l'obra que s'està fent a la Sala Muntaner, Idiota, escrita i dirigida per Jordi Casanovas. D'aquest xicot no diré que sigui un geni perquè encara és molt jove i te molt a demostrar —tot i que estic segur que ho farà— però el que està clar, a pesar de la seva joventut, és que té mot ofici i una capacitat de treball envejable. És una màquina d'escriure —no una Underwood—, sinó una màquina de produir. Idiota no és la seva millor obra, però està bé i tira endavant gràcies a aquest coneixement que té del ofici de dramaturg. Per això el preàmbul d'aquesta crítica.

En la sala d'una companyia multinacional hi ha dues persones. Ella, una científica jove, elegant i ell un home vulgar de mitjana edat. Ens assabentem que l'home s'ha presentat i ha estat escollit per fer un experiment psicològic que, segons diu la noia, pot revolucionar el món. Descobrirem que s'hi ha presentat perquè li fan molta falta els diners i entre la pressa i la seva manera de fer, poc rigorosa, ni s'ha llegit el contracte que ha signat. Finalment s'ens farà evident que les condicions del contracte són molt més dures del que es podria esperar. Com que la peça te una certa estructura de thriller, no és prudent revelar res més. L'obra està ben estructurada; com a defecte diria que hi ha moments en que l'autor potser força massa la màquina, però en general tot funciona com un rellotge. El final fa una pirueta que et fa dir "cagumdena..."

Enric Planas ha creat una escenografia adequada i simple: una sala amb dues taules, la de la científica i la del conillet d'indies, i poca cosa més. Una pantalla de plasma a la paret on se'ns mostra el que l'home veu en l'ordinador de la seva taula. El vestuari senzill: ella molt elegant amb un vestit negre que s'entreveu per sota la bata blanca i ell amb una camisa un pèl "mambo", molt adequada al personatge. Bones actuacions d'Anna Sahun i Ramon Madaula, però tampoc hi ha text com per donar el do de pit.

La Muntaner amb la platea quasi plena i el públic ha aplaudit amb ganes. Llàstima que les entrades no siguin numerades, doncs a l'hora d'entrar es munten autèntiques carreres per agafar els llocs bons... sempre que no sàpigues el truc, naturalment.

Vilafranca (un dinar de Festa Major)

VILAFRANCA

(al Teatre Kursaal de Manresa)

Jo de teatre en veig bastant i força variat, però els que em coneixen saben que les meves preferències van cap al de text, i si és coral i fins i tot melodramàtic, millor. Doncs avui n'he tingut el goig complert perquè Vilafranca (un dinar de Festa Major) té tot això i més. Jordi Casanovas, l'autor —que també l'ha dirigit— ha tancat així la seva trilogia sobre l'identitat catalana: Una Història Catalana, Pàtria i ara aquesta, tot i que "es comenta que la tri" podria acabar en tetralogia. Vista la capacitat d'aquest xicot, no m'estranyaria que acabes fent una mena de Comèdia Humana, com Balzac, però en teatre, i encara no té quaranta anys.

Estem a l'any 1999, 30 d'agost Sant Fèlix, diada de la Festa major de Vilafranca. La Cristina ha convidat a dinar als pares, germans i nebots. El pare té alzheimer i quasi no reconeix ni a fills, ni a cònjuges ni néts. Serà l'últim dinar tots junts? Hi ha tensions perquè hi ha problemes i temes econòmics mal resolts. Com deia la meva àvia de les famílies: el que no té un nap té una col, però per sort encara els queden restes d'amor i, per tradició, la família encara és molt important i pesa molt.

Sebastià Brosa ha ideat una escenografia molt adequada per la peça: la primera part passa al pati de la casa i la segona al menjador, només aixecant una mena de sostre i baixant una làmpada damunt la llarga taula. L'obra, com ja he dit és coral, amb onze actors a escena representant diferents papers en diferents èpoques, i això comporta dificultats. Doncs haig de dir que el càsting és perfecte; penso que no podien triar millors intèrprets per a cada paper. Vull fer menció d'un detall: la banda sonora. No és el més important, però en les obres bones tot suma i l'aportació d'Anna Roig i L'ombre de ton Chien, ha donat un toc de qualitat amb la seva preciosa cançó que ha sonat en els moments adequats —felicitats Carles per la part que en toca—.

Jordi Casanovas ha dirigit a tota la penya amb rigor i autoritat. Aquestes obres que fan pensar en els grans dramaturgs nordamericans com Williams, Albee o Miller, necessiten mà de ferro perquè cap personatge s'escapi i faci de ....... —ompliu la línia de punts amb el nom d'un actor famós descontrolat— el paper estereotipat d'actor famós. Amb aquesta autoritat l'obra s'ha fet creïble i les dues hores i deu minuts han passat volant. Nota alta pels intèrprets, tan els veterans, com els medium, com els junior. Tot ha fluït amb naturalitat i res ha grinyolat, que amb tanta colla ja té mèrit.

La sala gran del Kursaal de Manresa plena d'un públic que ha aplaudit amb ganes i ha fet sortir a saludar als actors una pila de vegades. Per cert, que el Kursaal per l'inclinació de la platea, la seva acústica i tota l'instal·lació, és un dels millors teatres de Catalunya. Enhorabona!

Ruz-Bárcenas

RUZ-BÁRCENAS

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Juliol del 2013, en una sala de la Audiència Nacional. Màxima expectació ja que el jutge Pablo Ruz interrogarà al que havia sigut tresorer i gerent del Partit Popular que ara porta tres setmanes ingressat a la presó de Soto del Real —un nom maco fins i tot per un centre penitenciari—. No, no m'he confós i estic escrivint una crònica judicial, es tracta de l'obre de Jordi Casanovas Ruz-Bárcenas una coproducció del Teatre Lliure i Teatro de Barrio de Madrid —que es va estrenar a la capital del Reino— i ahir al Lliure de Barcelona.

A Jordi Casanovas ja no cal presentar-lo, és aquest xicot nascut a Vilafranca del Penedès que va començar estudiant Enginyeria de Telecomunicacions, que va abandonar al cap d'un any per fer Belles Arts i després va cursar estudis d'escriptura teatral a la Sala Beckett i de dramatúrugia al Institut del Teatre, alma mater de la FlyHard, hiperactiu, amb 36 anys porta escrites més de trenta obres... vaja, com la majoria dels mortals.

Alberto Sanjuán, un altre personatge —aquesta vegada fill de personatge, el filòsof de la vinyeta Màximo— fundador de Animalario, grup de teatre imprescindible (Urtain) que van cometre la gosadia de posar en escena "Alejandro y Ana", premi Max 2004 en que es rifaven de la boda de la filla d'Aznar i el cap de cony del Aggag. Ell i la Ampolla mai els hi van perdonar i quan van poder, van liquidar la companyia, així: plis-plas. Doncs aquest és el director de l'obra d'avui i a fe que s'ha portat bé, amb una direcció austera, lluny de la possible venjança; n'ha tingut prou fent fluir la realitat amb rigor i sense estridències. Eres un crack, Alberto.

I ara parlaré de l'obra, una peça que te dues lectures: l'artística o teatral i la política. Per començar diré que la posada en escena és genial per la seva senzillesa i efectivitat. Els espectadors ens hem convertit en lletrats i observadors del procés, asseguts en dues grades i com si assistíssim a un partit de tennis hem anat movent el cap d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra a mida que parlaven l'un o l'altre, seguin als dos intèrprets oposats en una escena central. Una il·luminació justa, sense ampul·lositats ha donat l'ambient just, i un vestuari —te nassos parlar de vestuari quan els dos intèrprets anaven d'americana— mesurat ha acabat d'arrodonir l'ambient: el jutge de gris, senzillet, potser tergal?, i l'imputat, xulesc, ben clenxat i segur d'ell mateix, de blanc; estem al juliol i la gent de pasta s'abilla adequadament segons l'estació, encara que estigui a la gargola; vaja, qui no te un trajo de lli pels mesos de la calor... A mi aquest detall m'ha acabat de seduir.

El text és molt curiós, doncs Casanovas no ha escrit res que ja no ho estès; s'ha limitat a recollir part de les transcripcions, però les ha dosificat amb saviesa, administrant aquest donde dije digo digo Diego, que el malparit del Bárcenas tan bé va administrar. Una altra cosa a valorar ha sigut els silencis de l'imputat a segons quines preguntes del jutge. L'un busca trobar la veritat i l'altre defensar-se atacant, i si és teatre o periodisme ja ho decidireu vosaltres després de veure l'obra; per a mi és les dues coses i diré més, tan de bo se'n fessin més d'aquests funcions de denúncia, ni que fos per higiene. Sé que és un teatre de curt recorregut perquè quan deixi de ser actual perdrà "actualitat" —acabo de dir una perogrullada— però espero que se m'entengui i que els estudiosos futurs sàpiguen trobar la informació que els situï en el moment i tirin d'hemeroteques i s'assabentin de qui eren aquest fills de PPuta que es deien Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal i no continuo perquè la llista és llarga, llarguíssima.

Acabo, a mi l'obra m'ha agradat molt per variats motius: ha estat molt ben portada, i ha fet mal a qui m'alegro que els hi hagi fet. Bona direcció, bones actuacions i bon regust de boca. L'Espai Lliure fins a la bandera i els assistents hem gratificat als artistes amb forts i continuats aplaudiments.

Consell Familiar

CONSELL FAMILIAR

( a la Sala Planeta dins de Temporada Alta)

Tan l'un com l'altre, Cristina Clemente i Jordi Casanovas perta-nyen a aquesta nova generació de gent del teatre català que estan arrasant, cent per cent FlyHard people, cosa que ja és una garantia

Consell Familiar és una comèdia escrita per Clemente i dirigida per Casanovas amb tema d’actualitat: arribar a fi de mes. Una família —pare, mare germana i germà— tenen la vida organitzada de manera ben curiosa; funcionen com un país. Tot es regeix segons uns estatuts que van pactar el pare i la mare just abans de casar-se i que encara continua amb els fills ja per damunt de la vintena. En el Consell hi ha un president amb un mandat de quatre anys —actualment el pare— i tot ho voten en les juntes que fan periòdicament. Ara hi ha una cinquena persona entre mig, el noviet de la nena, estudiant d’arquitectura alemany que esta fent un Erasmus.

La idea ja dona per a molt, però a més els perfils estan molt ben dibuixats: el pare és un manaire, la mare una bona dona que no toca massa de peus a terra i es passa el dia defensant el fill que és un penjat, i la nena una idealista que creu en un món —el món de la família— millor. I el noviet? El noviet és... alemany.

La Clemente ha estat molt hàbil dibuixant les diferents situacions i al final ha fet una pirueta i mitja genials. Casanovas per la seva part ha fet rutllar l’obra donant-li  un ritme viu molt encertat, cosa que ha fet que mai decaigués l’interès.

La posada en escena correcte representant el pis de la família, una vivenda de gent normaleta tirant a prim. Il·luminació i vestuari sense destacar, però penso que la seva missió era passar desapercebuts. Ens ho hem passat molt bé perquè l’obra és molt divertida i hem aplaudit amb ganes. La sala plena.

La Revolució No Serà Tuitejada

LA REVOLUCIÓ NO SERÀ TUITEJADA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró són tres joves, molt joves dramaturgs catalans de referència, que ens ha obsequiat amb grans nits de bon teatre, actual i refrescant, allò que metafòricament se’n diu saba nova. Des d’aquí la meva admiració i el meu agraïment. Sense gent jove que empenyi, el teatre s’anquilosaria.

Per altra banda, al nostre estimat Teatre Lliure algú va tenir la idea de que aquests autors creessin una obra compartida. Gran atreviment! i el resultat ha estat aquesta Revolució... de la que se’n poden fer una pila de lectures, com quasi sempre. La meva és que per començar l’obra és irregular, massa irregular; penso que la paternitat compartida no li ha provat. Simplificant-ho molt diré que la peça arrenca bé —o molt bé amb Lenin (?) intentant comprendre que és això d’emmagatzemar informació al núvol— després decau i es perd i a la vegada ens perdem els espectadors, i al final recupera l’interès. Curiosament els millors moments són quan hi ha en escena aquest visionari Lenin, més penjat que un fuet. Tot i així al llarg de la funció hi ha hagut de tot, moments brillants, divertits, avorrits i inexplicables. Ara, si en conjunt l’obra ens volia enviar un missatge, jo no l’he pillat.

L’escenografia d’Enric Planas boníssima, presentant-nos una mena d’Apple Store, asèptic, net, ben il·luminat, una mica “un món feliç” d’Huxley. De la direcció —també compartida pels tres autors— no sé que dir-ne; qui era responsable dels millors moments? Qui dels més avorrits? Al final penso que possiblement els components de la Kompanyia, que són uns molt bons i joves actors, en anat fent la seva feina utilitzant l’ofici i la intuició.

La sala de Gràcia a tres quarts d’entrada amb una disposició a quatre grades molt atractiva. Aplaudiments entre febles i de compromís. Conclusió: sort dels actors que, amb la seva professionalitat, han salvat els mobles.

Una Història Catalana

UNA HISTÒRIA CATALANA

(a la Sala Gran del TNC)

Si hagués de qualificar aquesta obra amb una sola paraula, faria servir l’adjectiu desmesurada, doncs penso que ho és, en els personatges, les situacions, la durada i especialment el desenllaç.

Jordi Casanovas va presentar aquesta peça l’any 2011, una de les T6 de la Sala Tallers que ara, revisada i reescrita està en cartell a la Sala Gran. Jo no la vaig veure al seu moment i per tant no puc comparar, però he llegit que aleshores a l’obra hi havia dues històries amb un afegitó al final. Aquest afegitó s’ha reconduït i ampliat, o sigui que ara en són tres: Pallars, Barcelona i Nicaragua, enllaçades al final.

Avui, trencant el meu costum no explico gens de que va perquè hauria d’escriure massa, només diré que al llarg de l’obra passen més de trenta anys fins que s’ajunten les tres històries.

La funció, sense entreactes, dura al voltant de tres hores, però no es podrà dir pas que s’encanti, al contrari porta un ritme viu des del començament on es van enllaçant els relats pràcticament aixafant-se els uns amb els altres aprofitant l’escenografia fantàstica de Sebastià Brosa i Elisenda Pérez, i una il·luminació al mateix nivell de David Bofarull. El propi Jordi Casanovas l’ha dirigit molt bé, traient un gran partit de tot l’elenc de deu actors que han interpretat una trentena de personatges; un conjunt francament ben cohesionat.

A destacar dos tocs musicals d’aquells de “quedar-se amb el personal”. En la presentació dels “quillos” de la Mina ha sonat el tema Orgullo de Las Grecas —recordeu l’Achilipú?— i al final del segon acte, quan tres dels personatges preparen les armes de foc, el que sona és un tema de spaghetti western del impagable Ennio Morricone. Genial!

Al final, la cosa sembla que se surti un pèl de mare i no es carreguen a l’apuntador perquè ara no n’hi posen, però no desmereixeria ser intercalat en el film Reservoir Dogs de Quentin Tarantino.

Amb aquesta obra m’ha passat una cosa molt curiosa: la meva part més racional —potser el cervell— s’anava queixant de les coses que grinyolaven o que em semblaven inversemblants, però la més visceral —segurament el cor— volia que la història anés cavalcant sense aturar aquell doll d’energia i jo en volia més.

Escassa mitja entrada a la Sala Gran. Cada vegada costa més omplir aquests recintes d’aforament important. No sé on vaig llegir fa uns dies que l’haurien de rebatejar amb el nom de Sala Immensament Gran.

Pàtria

PÀTRIA

(al Lliure de Gràcia)

Crec que Jordi Casanovas és un home de teatre a tenir en compte per les seves aptituds: dramaturg, director i promotor d’una de les millors sales emergents de Barcelona, la FlyHard. A més és molt jove, el que vol dir que te un futur prometedor, ple de possibilitats.

Avui, al Lliure de Gràcia, l’hi hem vist Pàtria, una obra que si no sabéssim que la va escriure fa uns cinc anys l’etiquetaríem d’oportunista, doncs parla d’un periodista de televisió que un bon dia, en un programa de debat, explota i engega a tots els polítics que hi intervenien a la merda i acaba sol al plató tancant el programa amb un crit: “bona nit i llibertat”! A continuació es presenta com a candidat a presidir al seu país (Catalunya) amb un programa centrat en fer un referèndum i, si és possible, proclamar la independència d’Espanya. L’obra ha estat revisada i actualitzada, o sigui que ara, sense problemes, ja la puc titllar d’oportunista. Però aquest no és el problema.

El problema és que la obra és fluixa, molt fluixa; té més forats que un colador i està plena d’incongruències. Si hi afegim que dura quasi dues hores i mitja (amb 15 minuts de descans), doncs es fa això que mai ha de ser una obra: pesada.

Per acabar-ho d’espatllar, l’escenari de Gràcia s’ha mantingut a tota amplada, que és molta, quan s’hauria pogut passar amb una quarta part i d’aquesta manera quan l’acció es desplaçava a l’esquerra, el públic de la dreta havia d’estirar el coll per assabentar-se del que passava, i a la inversa. Una part de l’obra és parlada en anglès, que no calia, sobretitolada ara a l’esquerra, ara a la dreta, damunt la paret del fons, que no és plana; conseqüència: els que seien a la banda contraria a la projecció del text el veien deformat.

Potser tenia mal dia, però m’ha semblat que hi ha hagut un cúmul de coses que no han funcionat: el text, la posada en escena, la direcció i fins i tot la interpretació. Un actoràs com el Francesc Orella m’ha semblat que no donava la talla perquè no es creia el que deia.

La sala plena (i me n’alegro de cor perquè m’estimo el Lliure) i el públic dempeus aplaudint i cridant bravo, però... ¿ho feien per l’obra o pel que molts esperem que passi aviat a Catalunya? Bona nit i llibertat!