LA PARTIDA
(al Teatre Romea)
És molt possible que Patrick Marber sigui més conegut per ser l'autor dels textos de les pelis Closer i Notes on a Scandal
que per la seva producció teatral. El cine tiba molt, ja ho sabem, però La
Partida (Dealer's Choice) és una obra
de teatre que te un pes important, amb sis personatges, sis perdedors, molt ben
dibuixats.
Vagi per endavant que jo no
sóc jugador de res, ni de cartes ni de casino, ni de parxís, per tant em costa
d'entendre i fins i tot m'esgarrifen —tot i que comprenc que és una addicció— els
ludòpates. Al meu poble vaig conèixer a una senyora que estava casada amb un
jugador de cartes, i es lamentava davant la dona d'un faldiller que el
"seu" problema amb l'edat s'anava apaivagant, però el que ella tenia
a casa no, que ni l'edat, ni la pròstata li minvava el desig de continuar
jugant... i perdre.
La Partida va d'això, d'un
grup de lodòpates que no es poden desentendre de la partida setmanal de pòker
al soterrani del restaurant que regenta l'Esteve, i el més greu és que en
aquesta partida habitual hi estan involucrats sempre els mateixos: l'Esteve, el
seu fill, els dos cambrers, el cuiner... o sigui que posats a enredar-ho, ho
fem amb la gent del nostre entorn, tot i que avui hi ha un convidat...
La clau de l'obra està en el
gran treball que dibuixa el perfil de cada personatge. No conec l'obra
original, però m'ha donat la impressió que Cristina Genebat n'ha fet una
adaptació molt aconseguida, adaptant-la al nostre entorn, o sigui Barcelona.
Santi (Joan Carreras) és patètic; fa tres mesos que no veu a la seva filla de
cinc anys i es jugarà fins als últims cinquanta euros que s'havia reservat per
portar a la nena al parc d'atraccións. Ash (Andreu Benito) representa al
professional que cau a la timba més o menys accidentalment; és el gran i fred
professional... que viu rellogat en una miserable habitació. I així l'un i
l'altra, fins a arribar a Maxi (Marc Rodríguez) curt com una cua de conill,
però amb "projectes empresarials" com llogar uns urinaris per fer-hi
un restaurant (?)
Amb una escenografia
magnífica de Sebastià Brosa i una bona il·luminació de Jaume Ventura, Julio
Manrique ha dirigit l'elenc amb solvència i mà ferma. Resultat: per a mi una
obra rodona. El Romea ha mantingut en part la distribució de seients del Clan
dels Zaho i a la peça li ha nat de conya. La sala quasi plena i els espectadors
hem sortit satisfets a jutjar per la llarga tanda d'aplaudiments, i això em
porta a una reflexió personal: redéu, que guapo és anar al teatre i sortir
satisfet!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada