A LA BURGESA
(al Teatre Akadèmia)
Arthur Schnitzler va ser un metge neuròleg vienès que va viure a cavall del
últim terç del segle XIX i el primer del XX. Al marge de la seva professió se'l
coneixia com a novel·lista i dramaturg; La Cacatúa Verda i especialment La
Ronda el van projectar a la fama. David Pintó ha agafat un relat curt d'aquest
autor i l'ha convertit en un musical de petit format, sent l'autor del llibret
i lletres de les cançons. La música li ha estat encarregada a Dani Campos, així
com la direcció musical.
La història, com en totes les operetes —perquè al final es tracta d'una
opereta— és senzilla i bàsica a més no poder. A la Viena de finals del XIX,
l'alta burgesia, rica, riquíssima s'avorreix. Troba les reunions socials pesades,
les òperes llargues i les jornades soporíferes. Els més eixerits han marxat a
llocs més animats. Alfred Von Wilmers, un home riquíssim, té un amic a Nàpols i
Josephine Weninger, una demi-mondaine,
la amiga a París. Ambdós, tot i que no es coneixen, coincideixen en el fet de
que escriuen als seus amics a l'estranger explicant la seva situació. Un bon
dia tan l'Albert com la Josephine prenen una decisió: es disfressaran amb robes
senzilles i sortiran com a menestrals en busca d'aventures amoroses en el poble
baix, i coincideixen...
L'escenografia és senzilla però efectiva: l'espai de l'esquerra representa
la vivenda de la noia, i el de la dreta el del noi; al mig un espai comú que
servirà de lloc de trobada, parc, camp... El vestuari també adequat: pompós
quan son rics, senzill, senzill quan són pobres. Una il·luminació ben administrada
ha fet la resta, però l'important en una obra musical és la música i com s'interpreta.
Dani Campos signa la composició d'unes melodies que ens han de situar en el
món de la opereta de finals del XIX, però no s'està de fer alguna picada d'ullet,
com en una de les parts en que ens cola un blues,
però s'ha de dir que no grinyola gens. En general molt bona partitura. Les
interpretacions a càrrec de Albert Mora i Laia Piró, executades amb solvència;
alguna de les parts força exagerada, però torno a repetir que es tracta d'una
opereta, no de Parsifal. A més de cantar, la parella sap actuar. El suport
musical va principalment a càrrec d'un pianista, Josep Farré, que domina
l'ofici, sap que no és el protagonista, però col·labora que els que ho són se
sentin molt ben encoixinats en tot moment. Li dona les rèpliques en un segon
pla la violinista Ana Fernández. Formen
un bon equip musical.
Conclusió: val la pena. Teatre per desemboirar-se, passar-s'ho bé i no
rumiar massa, més aviat gens, cosa que de tan en tant és molt aconsellable. Com deien els
romans carpe diem. El Teatre Akadèmia
a mitja entrada d'un públic que, a tenor dels aplaudiments, s'ho ha passat molt
bé.
P.D. Què ha passat amb els somriures i els riures discrets? Perquè sempre
hi ha exhibicionistes que per fer palès que s'ho passen de p... mare han de riure
a crits? Que no saben que tapen el que diuen els actors mentre destapen la seva
falta de respecte envers la resta d'espectadors? Que no...? No. Segur que no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada