VUELO 8551
(al Microteatre Barcelona)
L'agost està finalitzant,
el que vol dir que aviat s'acabarà la sequera teatral. Aquest diumenge fins i
tot han posat el cadenat els del Microteatre Barcelona, doncs els propers dies
els dedicaran a preparar la rentrée per
el proper mes de setembre. Aprofitant que aquest cap de setmana era l'últim, m'hi
he deixat caure i he vist un parell de micros.
Vuelo 8551 és un curt de Dani Amor en clau de comèdia, de comèdia esbojarrada. Al
entrar a la petita sala, els espectadors ens trobem amb dues files de seients separats
per un passadís i les parets amb una decoració simulant finestretes, i uns cartells
de prohibit fumar, cordar-se els cinturons.... Estem en un avió de línia, cosa
que ja sospitàvem perquè l'entrada era un bitllet per volar a Hawaii. Ah, guai,
anava dient l'hostesa mentre ens situava.
Abans de continuar,
vull parlar del càsting, doncs hi ha obres en que la tria dels actors és més important
que en altres, i aquí ho era perquè l'Alba Guilera és una actriu que deu
ratllar el metre vuitanta, i a més de molt alta és molt guapa i, dit amb tot el
respecte —em sabria molt de greu que se'm mal interpretés—, està molt bona. El
seu oponent en l'obra és el mateix autor, Dani Amor, que no destaca per la seva
altura, i amb aquests trets físics ja es crea un clima adequat a la comèdia:
dona espectacular - tio desnerit. A mi, que ja sóc bastant gran, em recordà el
duo que veia sovint al Paral·lel quan feia de policia militar, a finals dels cinquanta:
Tania Doris i Luis Cuenca, amb la diferència que aquells eren espectacles amb
molta "caspa" i aquest és molt fresc.
Torno a l'obra. Estem a
punt d'arrencar el vol i es crea un problema a la cabina dels pilots i
l'hostesa demana amb urgència si hi ha algú que sàpiga pilotar l'avió.
Casualitat, però el desnerit resulta que és pilot, però li va passar que una
vegada... Aterriza como puedas. I
així durant els quinze minuts de l'obra, saltant d'acudit, a peli ja vista. No
explico més per no fer spoilers, però
si que diré que és una peça divertida, fresca, i que els dos intèrprets ho
treballen molt bé mantenint un ritme trepidant marcat per Serapi Soler i Oriol Pérez que en són els directors.
Al carrer Bailèn 194 hi
havia un ambient molt guapo, amb un munt de gent, jove i alguns no tant,
entrant i sortint de les microsales. Barcelona, al mes d'agost, no és del tot
una ciutat morta. Espero que quan engeguin temporada al setembre els vagi molt
bé, de tot cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada