Blanca Desvelada

BLANCA DESVELADA

(a La Vilella)

Heu anat mai a La Vilella, el teatre que hi ha al núm. 95 del Passeig de l'Exposicio, prop del Lliure i el Grec? Aneu-hi, s'hi fan coses molt interessants en aquest local que havia estat una fàbrica de sifons a principis del XIX. Però La Vilella no és només un teatre, sinó que és un espai on s'hi fa formació, investigació i creació. Dit això parlem del que he vist avui.

Blanca Desvelada és una obra escrita i interpretada per Alejandra Jiménez-Cascón, una actriu sevillana que ara està radicada a Barcelona. Tècnicament és una mena de monòleg, però no, perquè hi pareixen una pila de personatges —més de dotze, em sembla— i l'acció passa en temps molt diferents. Fa de mal classificar, però tampoc ens cal. Hi surten la nena, la mare, la companya de presó, l'amiga, el nòvio, el taxista... i tots estan relacionats d'una manera o una altra. Hi ha dues històries entrellaçades en el temps i ni els seus personatges entenen perquè. Una dona pareix una nena en una presó dues setmanes abans de ser afusellada pel bàndol franquista, just acabada la guerra... La Blanca és una actriu que fa monòlegs còmics tot i que està permanentment enfadada, a pesar seu, possiblement pel conflicte que manté amb la seva mare... Tot molt complicat d'explicar i interessantíssim de seguir

És una obra per deixar-se arrossegar per la seva emotivitat sense buscar-hi explicacions massa racionals, perquè el que compta és com et deixa la pell (de gallina) a cada nova entrada, perquè l'Alejandra és un monstre de la interpretació que sap el punt just de cada registre. Sota la direcció de Montse Bonet han treballat la dicció, els moviment escènic, la expressió corporal —algú coneix molt bé l'escola Jaques Lecoq de París—, els crits, els plors i la manera d'emocionar al públic. Una il·luminació de Natàlia Ramos, amb molts focus arran de terra han creat l'ambient adequat per cada moviment, i n'hi ha hagut molts. Te parts especialment dures, passant en qüestió de segons a altres de francament divertides, però el balanç final és el d'una obra aspre, inclement. Si no estigués tan ben feta, seria esgarrifosa. "Un relat que camina entre la por i el perdó, entre la desesperació i el somriure, entre la incredulitat i el desig, entre l'humor i la lluita contra els nostres propis monstres", he llegit en el programa. Ben cert, tan cert com que l'actriu s'hi deixa la pell per aconseguir tot això.

La Villella quasi plena i el públic ha aplaudit rabiosament convençut que ha vist una peça molt especial. Felicitats Jordi Pérez, director de la sala.