Cambó/Companys

CAMBÓ/COMPANYS

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Aquesta obra està basada en dos discursos de polítics. A la primera part de l'obra el pronunciat per Francesc Cambó al Parlament de la República Espanyola el desembre del 1934, dos mesos després dels fets d'octubre i a la segona el que va fer Lluís Companys al Parlament de Catalunya el maig del 1936. En el primer Cambó defensa la conducta de La Lliga en els dies de la sublevació fent una defensa de l'Estatut quan pràcticament l'havien anul·lat, i en el segon Companys volia donar a conèixer i justificar els mòbils de la proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola.

I amb "això" es pot muntar una obra de teatre? Doncs sí senyor i bona. La dramatúrgia i direcció és de Frederic Roda Fàbregas —hi poso nom i cognoms per no confondre, ja que és una família molt teatrera— que com a professor del Institut del Teatre i veient com Carles Martínez va fer la part de Marc Antoni —amic, romans, presteu-me oïdes...— en el funeral de Juli Cèsar se li va acudir muntar una obra basada en la oratòria. D'això ja fa quasi vint-i-tres anys i encara és vigent, potser actualment més que mai.

En una escenografia pelada amb només una tribuna d'orador i quatre focus, l'obra es posa a caminar. Cridat per una veu en off, la del president de la cambra, apareix Francesc Cambó, elegant, digne, pulcre, amb la barba super cuidada, i engega el seu discurs, perfecte, ben estructurat, apassionat. Es dirigeix als parlamentaris que te enfront —nosaltres el públic— i defensa amb força l'Estatut. Aquesta part de l'obra és en castellà. Després d'un breu descans, engega la segona part i exactament amb la mateixa mecànica apareix Lluís Companys, també elegant, però menys formal i comença un discurs d'alt voltatge explicant la seva postura en els fets del sis d'octubre. Aquest discurs és més visceral, increpant també als parlamentaris (públic) especialment a Josep Dencàs, conseller de governació l'any 1934.

Val a dir que els textos són completament fidels als discursos esmentats, extrets de les transcripcions oficials; això fa la obra encara més difícil de muntar, però l'actuació extraordinària de Carles Martínez ens ha transportat, al menys a mi, a aquella època. El meu pare, home interessat en política que aleshores tenia 22 anys, m'havia comentat més d'una vegada els fets d'octubre i jo avui m'hi he sentit transportat.

Acabada la representació hem pogut mantenir un col·loqui amb Roda i Martínez que ha sigut molt interessant. Llàstima de la fluixa entrada avui a l'Aurora, però per altra part felicitacions per apostar per un teatre de categoria i no caure en programacions de poc risc amb obres mediàtiques de dubtosa qualitat i encara més mèrit perquè l'Aurora no és un teatre públic, sinó privat que s'hi juga els diners de la cooperativa que és. Això és fer país i no els discursos de la Sánchez Camacho!