887

887

(al Teatre Lliure)

Si això continua així ja em veig levitan, com diuen que ho feia Santa Teresa de Jesús, però els meus motius seran diferents, al menys en el meu cas, doncs em passarà per veure obres de teatre tan extraordinàries en tan poc dies. Ara ha tocat 887, i mira que el nom és lleig per una funció de teatre; sembla el nom d'una colònia de supermercat.

Robert Lepage, aquest director, dramaturg, escenògraf i a la vegada actor, ens ha mostrat el seu viatge per la memòria; un llarg recorregut engegant pels records de la seva infància i també del seu país, el Canadà, més concretament el Quebec, i ho ha fet situant-nos en el context social i econòmic en el que va créixer, els temps de la  Révolution Tranquille.

Tot comença perquè l'han convidat a un festival de poesia per recitar el poema Speak White de Michèle Lalonde i no aconsegueix aprendre'l de memòria, i es pregunta (retòricament) perquè recorda el telèfon de casa seva quan era petit i no és capaç de retenir el seu actual número. Amb aquest pretext fa una mena de flash back que ens porta a l'edifici d'apartaments on hi viuen famílies de diferents procedències, com la del taxista que fa més hores que un rellotge. El fill va treure uns resultats excel·lents en una escola de teatre dels jesuïtes —ordre bàsica en el catolicisme del Quebec— però el van rebutjar al calcular que amb l'ofici del pare no seria capaç de pagar els rebuts de tots els estudis. Aquest personatge és important perquè d'alguna manera obra i tanca la peça.

Els records són llarg i variats, n'hi ha d'autèntics i altres de ficticis, però tots flueixen amb una naturalitat sorprenent; per a mi no hi ha ni un sol moment en que alguna cosa grinyolés. Hi ha un treball de dramatúrgia notable. La posada en escena és espectacular i la interpretació excel·lent. Comença amb una pantalla on es projecten algunes imatges, però apareix una mena de casa de nines gegant que és el bloc d'apartaments del número 887 de l'Avinguda Murray on vivia el relator, i així va explicant qui eren i com vivien els diferents veïns, mentre a través de les finestres es mouen —mitjançant mini projeccions— aquestes famílies. Aquesta casa es transforma continuadament usant de la tècnica però sense fer faramalla, de manera lenta i fluïda. És impossible explicar breument tot el que passa damunt l'escenari perquè hi passen una pila de coses, però vistes amb perspectiva —i per això m'he donat unes hores abans de publicar aquesta crítica—, res és gratuït. Hi ha judici al sistema, a l'intent d'ofegar la comunitat francòfona sota el pes de la anglòfona intentant menystenia la llengua francesa, al sistema educatiu, a l'església catòlica i els pes dels jesuïtes; hi ha llenya per a tothom i finalment, després d'una exposició tranquila (recordem altra vegada la Révolution Tranquille), l'home recita finalment el poema, amb resolució i creix, i s'emprenya i crida i és tremendament convincent; no sé a la resta d'espectadors, però a mi se'm va posar pell de gallina.

Nit memorable a la Puigserver del Lliure, plena fins a vessar. Aplaudiments i aplaudiments i el públic dempeus. I uns apunts, no és estrany que els catalans i altres pobles que han sofert repressió entenguem millor que altres cultures aquesta obra. El poema Speak White aquí el podríem traduir lliurement per una frase molt sentida després de la guerra civil: Hable en Cristiano, ens deien alguns quan ens sentien parlar català; els que tenim certa edat això ho recordem molt bé, i no tots els que ho deien portaven tricorni. També vull dir que aquesta obra m'ha recordat, pel conflicte lingüístic, Soeurs, la peça de Mouawad que vàrem veure al Grec d'aquest any. Acabo ressaltant que tot i que a escena només hem vist a un actor, repasseu el programa i veureu la quantitat ingent de persones que hi ha col·laborat, cosa que fa palès que no és un muntatge senzill ni molt menys només "un monòleg".