Termites

TERMITES

(al Festival Píndoles)

Continuo amb les peces que es van veure el diumenge passat al Festival Píndoles. Termites, l'obra de Roger Vila, un jove dramaturg que ha escrit una obra densa, claustrofòbica i en certa manera desesperada. Una peça on ha aconseguit concentrar en quinze minuts soledat, tristesa, records, culpa... Perquè està tan trist aquest vell luthier? Perquè vol retenir al jove que fa un temps va contractar per eradicar una plaga de termites... inexistent? I perquè el jove vol marxar?

Als pocs minuts d'arrencar l'obra a mi em va fer pensar en Bergman, Igmar Bergman, el cineasta i home de teatre Suec que a partir de les experiències traumàtiques de la relació amb el seu pare, el va portar a crear unes obres on la culpa sempre hi va estar present. Maleïts calvinistes sempre arrossegant culpes pròpies o alienes, com si portessin permanentment una creu damunt les seves espatlles.

Penso que la peça del jove Vila és molt mesurada; ha administrat molt bé les paraules i especialment els silencis. Director a la vegada que autor, ha sabut dirigir a un excel·lent Josep Seguí en un paper difícil, ben secundat per un jove Pol Nubiala en el paper del jove que vol deixar la feina, que va acceptar per necessitat, però no sap perquè li van donar. A qui substitueix? Hi ha situacions que no són suportables i finalment un ha d'optar per marxar i respirar.

A la sortida vaig conèixer l'autor i em va semblar que era més jove que el meu nét gran, i vaig quedar admirat per la maduresa d'aquesta generació capaç de crear una obra d'aquesta profunditat. Bravo!