Balneari Maldà 3: el Poder

BALNEARI MALDÀ 3: EL PODER

(al Maldà)

S'ha posat en marxa el tercer Balneari Maldà. Si el primer va estar dedicat a la identitat i el segon a l'educació, ara el tercer ens parla del poder. Com en els dos anteriors, la cosa va de conya, però penso que malauradament el nivell ha caigut. En el primer el llistó va estar molt alt, en el segon va baixar una mica i ara en el tercer se n'ha anat més avall.

M'imagino que no és fàcil fer tres obres amb una mateixa idea, canviant de tema i mantenir la línia. Penso que en principi s'han d'idear d'una forma global —tenir en compte que se'n faran tres—, mantenir una manera de fer homogènia, i atacar cada tema per separat, però... deu ser difícil administrar-se i no bolcar tot el que es porta a dintre en la primera, deixant anar el millor d'un mateix. Crec que possiblement això és el que ha passat, perquè si fos una obra en tres actes, diria "el primer genial, el segon ha afluixat una mica i el tercer directament fluix".

Val a dir que s'han mantingut unes bases sòlides, començant per la pianista, que sembla que no hi sigui, però hi és. És bona tocant el piano i interactuant amb la resta de personatges. L'agilitat, la peça es mou ràpid, però aquesta vegada hi falta xixa, té poc gruix. Hi ha gags bons, com l'homenatge a Mr. Bean, o el leitmotive del lladre de coses que quan l'enxampen —i l'enxampen sempre— ataca dient "siguem seriosos, no ens fem trampes al solitari".

Repeteixo, no ha de ser fàcil muntar una trilogia i mantenir el mateix nivell al llarg de les tres peces. Llàstima, perquè els actors ho han fet bé sota la direcció d'Adrià Aubert, però penso que el text no ha estat a l'altura dels anteriors.

Tot i així, el públic ha respost amb entusiasme, aplaudint i cridant —trobo que els espectadors cada vegada criden més—, i en un moment de l'ardor la Laura Aubet ha demanat silenci i, seguint el costum actual, ens ha demanat que si l'obra ens ha agradat la recomanem; allò del boca-orella, que abans em sembla que era el boca-boca, i si no ha estat així... ha tret una ampolleta de verí , —en referència a un gag de la peça— i ha fet un gest com d'empassar-se'l.

Jo m'he fet el longuis, he fingit i arribant a casa al posar-me a escriure aquesta crònica m'he servit un whisky dissimuladament. Alguns diuen que l'alcohol és un verí i per aquesta part he complert, però que vol que et digui, a mi m'agrada aquest destilat i penso que així m'he portat bé. Mentrestant em preguntava on deu radicar el sex-appeal d'aquesta noia, que cada vegada la trobo més seductora.