Vorònia

VORÒNIA

(al Teatre Grec)

Perquè Vorònia? Senzillament perquè és el nom d'una sima, sembla que la més profunda del món, que no es pot acabar d'explorar perquè la calor és insuportable: un infern, i com que Marcos Morau ens volia parlar del mal, la metàfora de l'avern li va clavada. I...? Penso que no cal buscar-li més voltes. El creador —i Morau ho és i important— s'ha de muntar la seva pel·lícula per tirar endavant un espectacle i te tot el dret a fer volar la imaginació per tal d'avançar. Amb això vull dir que així com en teatre de text el més normal és entendre la trama a partir d'escoltar el que diuen, i sovint el que callen els actors, en el cas de la dansa —i la contemporània més— es fa difícil esbrinar el que ens volen comunicar, i el més important és si ens emociona o no ens emociona.

Arribats a aquest punt diré que a mi l'espectacle m'ha arribat i molt. També vull dir que jo no el classificaria "només" com a dansa; és molt més. És un espectacle teatral on hi intervenen quasi totes les disciplines — i penso que aquí és on destaca aquest jove talent—, ballarins, actors, un cantant d'òpera, gossos, a més de molt altres "efectes": llums, música clàssica i moderna, sorolls, olors... i segur que em deixo coses.

 Per començar l'escenografia —signada per la mateixa Veronal— és força particular, senzilla, però espectacular, una estructura rectangular tapada per unes cortines, darrere de les quals hi haurà de tot —un quiròfan, un muntacàrregues que possiblement baixi al infern i pugi al cel...—; naturalment inclou la paret posterior de pedra i el bosc de sobre. Comença la funció abans de l'hora amb un equip de neteja que frega el terra, tots blancs menys un nen que roman estàtic al mig de l'escenari vestit negre. Marxa l'equip de neteja i el nen desapareix entre flames per la cortina posterior (efecte de llum impressionant). A continuació un equip mèdic assisteix a un part; el del nen? L'esperança d'un futur home bo entre la maldat? Mireu, en aquesta obra es pot especular fins i tot en quatre dimensions, o sigui que no em feu massa cas, només en el que diré a continuació: és impressionant. A partir d'aquí deixeu-vos portar cap a on us enviïn els vostres sentiments.

Els vuit ballarins sembla que pertanyin a una raça apart. Quin control del cos! Quin rigor, quina coordinació... Sí, ja sé que per ballar el Llac dels Cignes es necessita de les mateixes qualitats, però perquè ens sorprenen tant les coreografies de Morau? Suposo perquè són trencadores i a la vegada fascinants. Els actors que hi intervenen també es mouen com un cos de dansa formant un conjunt de la que de vegades en sobresurt la potent veu del tenor Antoni Comas. Suposo que a aquestes altures de la crítica ja heu descobert  que a mi l'obra em va magnetitzar

Per acabar haig de fer menció al disseny de so, de Marcelo Lastra, on hi ha cabut de tot: sorolls, Verdi, Wagner... i la il·luminació d'Albert Faura, espectacular; hi ha hagut un moment que m'ha semblat que es calava foc al Grec.

L'amfiteatre quasi ple, només les dues llenques de pitjor visió dels laterals buides. Al acabar una gran ovació, i per comentaris a la sortida sóc conscient de que no a tothom li va convèncer, però fins i tot aquests es treien el barret davant la creativitat d'aquest vailet valencià que fa deu anys va pujar a Catalunya per estudiar al institut del Teatre. Cap defecte? Bé, jo que sóc independentista hauria posat els sobretítols en català.