MISS SAIGON
(al Prince Edward Theatre de Londres)
Jo vaig veure Miss Saigon el 1989, any de la seva estrena a Londres, i vaig
quedar realment sorprès de la seva qualitat en tots els aspectes en que es
pugui valorar una obra teatral. En aquella època ja portava vistos uns quants
musicals —em sembla que vaig començar am Hair, i d’això deu fer prop de
cinquanta anys—. No recordo qui va dirigir Miss Saigon, però sí que era una
producció de Cameron Mackintosh, aquest rei Midas del teatre que converteix en
èxit quasi tot el que munta.
Ara, després de vint-i-sis anys l’he tornat a veure i m’ha complagut com la
primera vegada sinó més. No tinc suficient memòria per detallar les diferències
entre la producció d’aleshores i la d’avui, però algunes si que he constatat.
Per començar la primera escena en el cabaret-puticlub diria que és molt més
atrevida; les noies es belluguen de manera més explícita, simulant actes
sexuals sense manies. També diria que està millorada l’escena del abandonament
de l’ambaixada americana i el famós helicòpter; la inclusió de videoprojeccions
fa l’arribada i la sortida quasi real, i en general penso que la posada en
escena és més rica amb continus moviments escenogràfics que et situen en
diferents llocs a gran velocitat.
De la resta no m’atreveixo a comparar perquè m’ho hauria d’inventar, però
la d’ara és d’una qualitat màxima. Per començar una orquestra dins el fossat
amb vint músics interpretant una partitura fantàstica orquestrada per un geni.
Damunt l’escenari prop de quaranta artistes cantant, movent-se i molts ballant
dirigits per Laurent Connor, que no sé qui és, però té un currículum
aclaparador; ha dirigit una pila d’obres. Tècnicament aquests grans musicals
han arribat a uns nivells que fan que ni t’adonis que canten amb micròfon
inalàmbric, en bona part perquè ja han estudiat per saber utilitzar aquesta
tècnica. El vestuari és d’un disseny i una vistositat que deixa embadalit i la
il·luminació, sempre tan important en el teatre, és de les bones que he vist
últimament, i gens fàcil de dissenyar ja que l’acció d’aquesta obra passa en
llocs molt diferents: puticlubs, carrers de Saigon, barris miserables de
Bangkok, llocs dels EEUU... i això requereix donar el to adequat a cada situació.
Ara m’adono que no he parlat de la història. Boublil i Schönberg, el mateix
tandem que va crear Els Miseràbles, Martin Guerre i algunes obres més, arrel de
la guerra del Vietnam van decidir fer una peça recreant Madama Buttefly, de
Giacomo Puccini, però situada al Vietnam en contes del Japó. La reflexió és que
la guerra és una merda, i grossa. Espatlla quasi tot el que l’envolta: la bona
noia òrfena que arriba a Saigon s’acaba prostituint. El soldat bon xicot que s’enamora
d’ella finalment l’abandona allà i escapa amb l’últim helicòpter que surt de l’ambaixada,
sense saber que està embarassada... Ningú en surt salvat d’una guerra, però
alguns menys que d’altres.
Si aneu per Londres i us agrada el teatre musical, no deixeu d’anar-hi,
perquè a més ara, ignoro el motiu, no és tan difícil ni costós aconseguir
entrades d’un dia per altra a preus raonables. Jo vaig pagar 43 lliures per una
entrada de platea, fila K centrada —una molt bona entrada—, quan el seu preu
nominal és de 124; un estalvi de 113 euros, gens malament, 18.800 peles perquè
jo per segons què encara compto com quan era un marrec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada