The Commitments

THE COMMINTMENTS

(al Palace Theatre de Londres)

L’any 1991 Alan Parker va dirigir una pel·lícula basada en una novel·la de Roddy Doyle: The Commintments (primera part de la Trilogia de Barrytown). Va ser una peli d’èxit, nominada a varis premis, que sense ser extraordinària divertia i passava bé en part pel grapat de temes musicals de cantants de soul molt coneguts, com Percy Sledge, Wilson Pickett, Ottis Redding, i altres. La peli va d’una colla d’amics que munten un conjunt musical especialitzat en soul. “Però els cantants de soul eren negres” diu un dels amics”; el líder li replica “Els irlandesos som els negres d’Europa, i els més negres els de Dublin i si son del nord de la ciutat com nosaltres, encara més negres”. Un diàleg com aquest ja dona el to, i el millor de la pel·lícula era, per a mi, el retrat que feia d’una societat de proletaris en un Dublin decadent i de barriada. Des de fa un temps es pot veure a la cartellera del West End de Londres convertit en un musical.

 El Palace Theatre pel meu gust és un dels millors de Londres, dels antics. No té les condicions del New London ni el Barbican que són molt moderns, perfectes en quan a distribució i acústica, però a canvi ofereix un “toc” especial de l’últim terç de segle XIX amb la seva decoració opulenta. A més és un dels que normalment oferia molta qualitat, però es veu que els temps han canviat i ara s’han apuntat al tren del que és fàcil, poc arriscat i menys compromès, doncs l’obra que he vist és ben galdosa. Un detall: és la primera vegada que surto d’un teatre de Londres abans d’acabar la funció; per sort tenia entrada de passadís.

L’obra comença bé, amb una posada en escena dinàmica, amb decorats que es desplacen, amb una il·luminació correcta, ara el carrer, ara l’interior d’una casa... però de seguida es converteix en un Juke Box a base d’interpretar cançons i més cançons, i jo si vull escoltar Ottis Redding em poso el vinil. A més a l’enfocament que hi han donat s’han carregat el retrat de la societat proletària d’un Dublin tocat, i les relacions tenses entre companys. Tota l’obra funciona amb un perfil de personatges pla, molt pla. Però el pitjor ha arribat després de l’intermedi; l’obra s’ha convertit amb un concert (no massa bo) amb els actors músics demanant al públic que piqués de mans acompanyant-los, i animats perquè els en feien cas, fent gestos perquè tothom s’aixequés de les seves butaques i ballés. Ha estat patètic veure aquella colla de jubilats movent-se maldestrament entre l’estretor de les butaques.

M’ha semblat denigrant. Em sembla que he estat l’únic que no s’ha aixecat, fins al moment que he decidit fer-ho per tocar el dos. Tornant a casa assegut al metro m’he preguntat on eren Cameron Mackintosh, el gran productor dels millors musicals i Trevor Nunn, el director que els posava en escena. Ells una cosa així no l’haurien signat.