Hamlet

HAMLET

(al Barbican Theatre de Londres)

Ningú pot negar que el teatre anglès te un pes important a tot el món. Si a això hi afegim que cuiden les seves figures i se saben vendre, no és estrany veure'l al hit parade mundial. A més el govern considera als seus grans actors i autors una mena d'ambaixador de la llengua i els premia amb nomenaments honorífics. La majoria dels grans són Sir i Dame —Laurence Olivier, Alec Guiness, Judi Dench, John Gielgud, Andrew Lloyd Webber... la llista és interminable.

Faig aquest preàmbul perquè quan fa un temps es va publicar que Lindsey Turner dirigiria Hamlet en una producció al Barbican amb Benedict Cumberbatch com a protagonista, es va organitzar una moguda increíble. Les entrades van volar en hores, però perquè no passés com aquella vegada que Dereck Jacobi va anunciar que faria Ricard III al Windham's Theatre —un teatre relativament petit, menys de 1.000 localitats— i la revenda es posà per sobre les 1.000 lliures, aquesta vegada els tickets estaven personalitzats i s'havia d'entrar amb un document d'identificació. Poca conya.

Benedict Cumberbatch és un jove actor anglès amb una trajectòria brillant. Shakesperià com quasi tots els bons, ha agafat fama suplementària per la seva intervenció en pel·lícules com El Hobbit i sèries de qualitat com la de la BBC Sherlock. Si ajuntem tot el que acabo d'explicar l'èxit està assegurat. Així doncs aconseguir una entrada era molt difícil vivint fora del país, només et pots defensar amb el coneixement del sistema, paciència i voluntat. T'has de posar a la cua de les entrades de venda obligatòria a cada funció o a les dels retorns. Jo vaig optar per aquesta última i la vaig obtenir vint minuts abans de començar. Bingo!

Avanço que és el millor Hamlet que he vist mai, i en vaig veure un de molt bo fa dos anys a Stratford Upon Avon. Va ser un Hamlet complet de tres hores de durada, amb un interval. Les produccions del Barbican acostumen a ser molt bones i aquesta ho era. Temporalment estava situat en una època indeterminada, però contemporània. Els soldats portaven armes de foc automàtiques tipus AK.

L'obra comença amb un Hamlet solitari que està escoltant Natur Boy en un tocadiscs a la seva cambra, un espai reduït. Un criat l'avisa que el banquet està a punt de començar i hi acudeix. De repent, en un canvi espectacular ens trobem en l'escenari grandiós del Barbican amb una taula immensa. Claudi i Gertrudis celebren el seu matrimoni, després de la mort (assassinat) del rei. A partir d'aquí l'obra agafa el seu fil narratiu sense altres alteracions importants.

La escenografia és molt bona, grandiosa sense caure en luxes superflus, d'una profunditat que només poden oferir els grans teatres moderns. A la immensitat de l'escenari —imagineu-vos el TNC— s'hi afegeixen cambres laterals suplementàries i un passadís amplíssim —tipus palau— que es perd en la llunyania. Tot il·luminat de manera sàvia, amb canvis bruscos, com en el moment del to bo, or not to be, en que es passa d'una llum que ho envaeix tot a la quasi foscor menys un focus damunt d'un Hamlet que recita capficat aquesta part. El vestuari és sobri, excepte en el moment de la festa, però molt adequat a cada moment de l'obra.

Vint-i-tres actors disciplinats damunt l'escenari donen vida a una pila de personatges on es fa difícil de dir si ho ha fet millor Hamlet, Polonius, Barnardo o Guildenstein. Jo sóc un enamorat de l'equilibri, quan a l'hora d'actuar no hi ha divos, on tots són actors d'un projecte comú, com en una coral sense solistes. Un altra punt a destacar és el moviment d'actors damunt l'escenari, precís com si fos un ballet, i de fet no estem tan lluny, ja que el responsable del moviment és Sidi Larbi Cherkaoui, un coreògraf radicat a Bèlgica considerat dels millors del món. Em sembla que fa un o dos anys va estar al Grec.

Avui la ressenya m'ha sortit llarga, però és que estic entusiasmant. Jo vaig anar a Londres amb una mà al davant i l'altra al darrera —no com els fills del Pujol, sinó en quan a entrades—, i la meva tossuderia va obtenir premi, i per això estic tan content. Des del punt de vista "turístic" el Barbican és un teatre per veure: semicircular, amb una pendent de seients on ningú et fa la punyeta ni que el de davant sigui jugador de bàsquet, amb una acústica boníssima i visió perfecte des de qualsevol lloc. Em pregunto perquè no van reconstruir el Liceu de Barcelona amb aquestes característiques, però això ja és una altra pel·lícula.