Diari d'una Miliciana

DIARI D'UNA MILICIANA

(al Porta 4)

Quasis tots els espectacles es poden valorar per diferents i variats paràmetres: la categoria del text, la contundència de les interpretacions, l'espectacularitat de la posada en escena, la vistositat del vestuari... Al Porta 4 s'està fent Diari d'una Miliciana en un moment especialment sensible amb la memòria històrica. A Espanya hi va haver una revolta militar capitanejada per un fill de puta de cognom Franco, la desfeta del govern legítim i una repressió brutal contra els vençuts. A la mort del cabró, es va pactar una cosa anomenada transició, però no es va fer net. Les ferides continuen obertes i les cunetes tancades. Per això es continuen fent obres que parlen d'aquest tema. Només Són Dones, o aquest Diari d'una Miliciana en són testimonis.

Jaume Miró és un autor balear que ha escrit sobre unes milicianes voluntàries que es van embarcar com a infermeres cap a Mallorca. Unes putes, segons els falangistes, unes idealistes molt joves, segons el que se sap d'elles; noies que van anar a defensar el país i les idees en les que creien. Independentment de la qualitat de la funció, aquest és un valor indiscutible de l'obra i jo felicito a tot l'equip per no deixar de recordar que a casa nostra encara tenim comptes pendents, i molt greus, de resoldre. Anem a l'obra.

Un narrador, un investigador ens explica (en un mallorquí preciós) que ha trobar una fotografia amb cinc infermeres, cinc milicianes que es van embarcar cap a ses illes en l'expedició del capità Bayo, una missió que havia de suposar una victòria ràpida contra els feixistes. Malauradament no va ser així i les cinc joves van acabar capturades, torturades, violades i executades. Els vencedors mai van tenir pietat. Aquesta va ser i encara és avui l'actitud dels que han sobreviscut i encara remenen les cireres, que n'hi ha.

El director, Toni Galmés, ha plantejat l'obra de manera coral, on les cinc intèrprets expliquen les dificultats, les esperances, la seva força innocent, les cartes que envien a casa, com un cor, movent-se sempre com un cos de ball, encoixinades per tres soldats que hi posen música de fons —clarinet, piano i percussió— i els donen rèpliques. Penso que aquest és l'encert principal de l'obra, ja que no hi ha cap mena d'escenografia que ens situï ni cap trama dramàtica particular; només els fets avalats per la història. Tot el que passa ens ho hem d'imaginar i això penso que és un valor afegit. Obligar-nos a fer funcionar el cervell sempre és d'agrair.

Teatre testimonial que penso que només per això ja li dona un punt més. Les interpretacions són molt correctes i per la fórmula coral adoptada, ningú sobresurt per damunt d'un altra, cosa que per a mi és una avantatge.

Val la pena veure-la, així com val la pena no oblidar el que els que ens han governat volen que oblidem, però és en debades perquè les ferides mal curades sempre supuren per moltes gasses que s'hi posin al damunt, i aquesta de la guerra civil té gangrena per a rato. La sala plena fins el punt que s'han hagut de posar cadires suplementàries, i el públic ha aplaudit amb ganes. Aneu-la a veure que val la pena. Enhorabona Porta 4!