INFÀMIA
(a La Villarroel)
L'Eva, fins que es va retirar, era una actriu famosa que
havia triomfat; ara dóna classes d'interpretació. El Toni és un actor de la
mateixa generació que l'Eva; se'n surt bé en el seu ofici i recentment ha
guanyat un premi important. La Sara, tot i haver superat la trentena encara
busca un lloc en aquesta professió tan exposada (en tots els sentits) i l'Aleix,
també és un actor que sense haver triomfat treballa en una sèrie de TV. Ambdós
reben classes particulars de l'Eva; la Sara preparant-se per un càsting per fer
d'Ofèlia i l'Aleix per millorar; fa de Hamlet i li dona les rèpliques. L'Eva és
molt dura com a mestra i de seguida intuïm que la vida l'ha maltractat, que
alguna cosa gruixuda li ha passat.
Amb aquests personatges i la situació esbossada Pere
Riera ha escrit una peça de teatre dins el teatre, aquella mena d'obres que tan
ens agraden a una bona part d'espectadors bregats, primer perquè parlen d'una
cosa que estimen (el teatre) i segon perquè ens permet anar reconeixent els
texts que reciten en les parts que "fan teatre", i fins i tot dir-les
in mente a duo amb l'actor. Això ens
greixa l'ego que, salvant distàncies, és com la pròstata: petit o gran, depèn
de cadascú.
Pere Riera és un dramaturg jove —jo els que estan a la
quarentena els trobo molt joves— però té ofici, molt ofici; com un gat vell, i
sap treure el suc a tota mena de situacions perquè té molts recursos, entre
ells saber contrapuntar i trencar situacions dramàtiques amb el que poden
semblar atzagaiades, però que no ho són. Només et fan tornar a la realitat.
Aquí ho utilitza amb saviesa per passar de les "altures"
shakesperianes a la (puta) realitat. A més és un home que domina molt bé el
llenguatge i el seu discurs flueix amb aquella eufonia que fa pensar que
escriure és fàcil (redéu!).
Com a director ha estat hàbil amb el càsting. Emma
Vilarasau fent de dona dura ho ha clavat; a Jordi Boixaderes li ha vingut rebé
el paper del que va a la seva, una mica flautista d'Hammelin. Anna Moliner és
la noia innocent però tenaç que ho donaria tot per ser actriu i Francesc Ferrer el
xicot d'ambicions "realistes" i que "ja" treballa a la tele. Tots
quatre han estat encertats en els seus papers, i s'ha notat un gran equilibri
de qualitat. Felicitats senyor director.
L'escenografia bona —Sebastià Brossa ja ens hi té
acostumats—; una senzilla sala d'assaig amb una tauleta, un piano, un sofà, algunes
cadires... tot força cutre, però amb algun cop d'efecte interessant, com quan
l'Ofelia s'ajeu damunt d'un mirall, en una clara al·legoria a la pintura de
John E. Millais mostrant la noia ofegada al riu, i això no és un spoiler; tothom sap o hauria de saber que la protagonista
de Hamlet se suïcida. En quant a il·luminació, res d'especial, però efectiva;
no penso que es necessités res d'espectacular. La Villarroel a dues grades, com
ja és costum últimament, i penso que funciona molt bé, especialment quan els actors són conscients que han de fer arribar la veu pel davant i pel darrera.
El públic ha sortit molt satisfet a jutjar per la llarga
tanda d'aplaudiments que ha forçat als actors a sortir una i altra vegada a
saludar. Penso que la gratificació ha estat merescuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada