LA CALAVERA DE CONNEMARA
(a la Villarroel)
Sempre he pensat que les obres de teatre amb gent borratxa han de fer espantar bastant als directors quan fan la primera lectura. No em refereixo a una
escena amb alguna persona que va pet, sinó a personatges atrapats per
l'alcohol, però és clar, un bon director sempre te el repte d'afrontar com farà
actuar a les seves criatures i que el públic se les cregui.
Mick (Pol López), Mary (Marta Millà), Mairtin (Oriol Pla) i Thomas (Xavi
Sáez), són els personatges de La Calavera, i viuen en aquest recó de món
d'Irlanda, víctimes d'una societat tancada, plena d'odi i de rancúnia. Perquè?
No ho sé, però la gent d'Irlanda té fama d'haver-les passat molt putes, massa
temps com una "colònia" anglesa, les millors terres pels
latifundistes britànics; van tenir uns episodis de fam bíblics que va portar a
una gran part de la població a emigrar i bona part de l'altra a beure... diuen.
Pràcticament els van deixar sense llengua pròpia (el gaèlic) i fins i tot els
van canviar els noms de pobles i ciutats. Anem al que hem vist.
El cementiri del poble, el centre de l'obra és tan petit que quan fa
set anys d'un enterrament buiden la tombes per fer lloc pels que es van morint
i aquesta feina la fa el Mick, home alcoholitzat que no para de mamar poiteen
(una mena de whisky d'altíssima graduació). A més aquest any li tocarà
desenterrar a la seva dona que ell va matar en un accident de cotxe quan conduïa
pet i del qual mai s'ha recuperat. El rector li assigna d'ajudant el Mairtin,
un xicot jove, que també li fot a l'ampolla, i té menys cervell que una mosca.
Cada tarda el Mick reb la visita de la Mary, dona molt religiosa, addicta al
bingo i també al poiteen i finalment sovint apareix per allà el Thomas, germà
del Mairtin, el policia del poble que està obsessionat en assemblar-se, en
eficiència, al detectiu Colombo de la sèrie nordamericana.
Us imagineu els diàlegs, les estupideses, les situacions absurdes, les
ofenses i maledicènciesque projecten els uns contra els altres en una situació
com aquesta? Podeu pensar que d'una reunió de gent semblant en pot sorgir una
conversa normal? Doncs així funciona La Calavera De Connemara.
Jo la vaig veure ja fa uns dies i em va semblar exagerada, portada al
límit i de vegades passant-se, com si al director Ivan Morales se li hagués
escapat de les mans, però alguna cosa al fons del meu cor (cervell, estómac?)
em deia que no, que no em precipités a fer la ressenya, que alguna cosa em
quedava per encaixar, i sí, després d'uns dies ho he vist clar. Què es podia
fer amb uns personatges com aquests, gent que a mig desenterrar cadàvers es
posen a cantar Nothig Compares to you
de Prince en la versió de Sinead 0'Connor?
No, a l'Ivan Morales no se li va escapar res, els personatges ja
estaven fora de control des que van sortir de la ploma de Martin McDonagh, i els quatre actors han fet un treball
excel·lent, difícil i excel·lent, aixecant una comèdia negra i irreverent que a
voltes feia riure i altres vegades esgarrifar.
L'escenografia de Marc Salicrú, una passada amb tota la Villarroel
convertida en un cap de gespa, amb una il·luminació de Sílvia Kuchinow que fins
i tot arribava a fer por. El públic satisfet i aplaudint a sac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada