LA DANSA DE LA VENJANÇA

LA DANSA DE LA VENJANÇA

(a La Villarroel)

          Penso que els humans tenim la obligació de ser persones agraïdes; a més és de bona educació ser-ho. Ho dic perquè si em conviden a una estrena teatral penso que ho fan perquè en parli o escrigui la meva opinió allà on escric, encara que em llegeixin quatre gats. També penso que els humans tenim la obligació de ser sincers, i per a mi ser sincer és dir el que penso del que he vist i argumentar el que opino. Penso..., "sisplau, prou de pensar i més anar al gra o ens en tocaran de petites". Val, val... som-hi.

          La Dansa De la Venjança és l'obra de Jordi Casanovas que s'acaba d'estrenar a La Villarroel. Ras i curt, un thriller i com a tal hi ha moments que fan por, i fan por perquè parla de situacions quotidianes d'aquelles en que en t'hi pot veure reflectit.

          La Clàudia i el Roger són matrimoni... eren perquè s'acaben de separar després d'uns quants anys de convivència i haver tingut un fill. Ha estat una separació civilitzada, d'aquelles d'acords en tot però... desenganyem-nos, les esgarrapades sempre deixen ferides que a voltes semblen superficials, però no ho són.

          La Clàudia ha deixat un missatge al contestador del Roger avisant-lo que passarà per casa a recollir algunes pertinences, i li diu que preferiria que ell no hi fos, però ell hi va i l'espera. Tot i el civilitzada que ha estat la separació, ambdós tenen comptes pendents i inevitablement comencen a sortir coses. Aquí m'aturo perquè ja he avançat que l'obra és un thriller.

          Amb aquest plantejament la peça hauria de funcionar perfectament, però... Com deia aquell assagista, les obres de teatre han de progressar contínuament, i en aquesta, a partir del que he acabat d'explicar, s'ha aturat de cop, i la parella ha anat de retret en retret, donant voltes sobre si mateixos, en alguns moments amb dialèctica interessant, però ja a mig gas. Aleshores la duració d'hora i mitja s'ha fet excessiva i el públic (penso) s'ha començat a avorrir: espectadors mirant repetidament el rellotge, culs removent-se per les butaques... malament. Cap al final i per acabar Casanovas ha fet un parell de piruetes que penso que ho han acabat d'espatllar.

          Amb aquests vímets... crec que la direcció de Pere Riera no hi ha pogut fer res. No diré que les actuacions no hagin sigut bones, han fet el que han pogut, i sóc conscient de que això no és cap elogi. L'escenografia, la il·luminació, el vestuari... tot correcte, però... no n'hi ha hagut prou. La Marull i el Derqui ho han fet bé, però... els maleïts peròs, quan "la cosa" té defectes estructurals, no hi ha res a fer, o com deia un cosí meu una mica eixelebrat, cagada pastorets.

          Nit d'estrena oficial i com sempre s'han sentit forts aplaudiments i algun bravo! com si estiguéssim a l'Scala de Milà. A la sortida, parant l'orella, he sentit comentaris per a tots els gustos; és el que hi ha.

Infàmia

INFÀMIA

(a La Villarroel)

L'Eva, fins que es va retirar, era una actriu famosa que havia triomfat; ara dóna classes d'interpretació. El Toni és un actor de la mateixa generació que l'Eva; se'n surt bé en el seu ofici i recentment ha guanyat un premi important. La Sara, tot i haver superat la trentena encara busca un lloc en aquesta professió tan exposada (en tots els sentits) i l'Aleix, també és un actor que sense haver triomfat treballa en una sèrie de TV. Ambdós reben classes particulars de l'Eva; la Sara preparant-se per un càsting per fer d'Ofèlia i l'Aleix per millorar; fa de Hamlet i li dona les rèpliques. L'Eva és molt dura com a mestra i de seguida intuïm que la vida l'ha maltractat, que alguna cosa gruixuda li ha passat.

Amb aquests personatges i la situació esbossada Pere Riera ha escrit una peça de teatre dins el teatre, aquella mena d'obres que tan ens agraden a una bona part d'espectadors bregats, primer perquè parlen d'una cosa que estimen (el teatre) i segon perquè ens permet anar reconeixent els texts que reciten en les parts que "fan teatre", i fins i tot dir-les in mente a duo amb l'actor. Això ens greixa l'ego que, salvant distàncies, és com la pròstata: petit o gran, depèn de cadascú.

Pere Riera és un dramaturg jove —jo els que estan a la quarentena els trobo molt joves— però té ofici, molt ofici; com un gat vell, i sap treure el suc a tota mena de situacions perquè té molts recursos, entre ells saber contrapuntar i trencar situacions dramàtiques amb el que poden semblar atzagaiades, però que no ho són. Només et fan tornar a la realitat. Aquí ho utilitza amb saviesa per passar de les "altures" shakesperianes a la (puta) realitat. A més és un home que domina molt bé el llenguatge i el seu discurs flueix amb aquella eufonia que fa pensar que escriure és fàcil (redéu!).

Com a director ha estat hàbil amb el càsting. Emma Vilarasau fent de dona dura ho ha clavat; a Jordi Boixaderes li ha vingut rebé el paper del que va a la seva, una mica flautista d'Hammelin. Anna Moliner és la noia innocent però tenaç que ho donaria tot per ser actriu i Francesc Ferrer el xicot d'ambicions "realistes" i que "ja" treballa a la tele. Tots quatre han estat encertats en els seus papers, i s'ha notat un gran equilibri de qualitat. Felicitats senyor director.

L'escenografia bona —Sebastià Brossa ja ens hi té acostumats—; una senzilla sala d'assaig amb una tauleta, un piano, un sofà, algunes cadires... tot força cutre, però amb algun cop d'efecte interessant, com quan l'Ofelia s'ajeu damunt d'un mirall, en una clara al·legoria a la pintura de John E. Millais mostrant la noia ofegada al riu, i això no és un spoiler; tothom sap o hauria de saber que la protagonista de Hamlet se suïcida. En quant a il·luminació, res d'especial, però efectiva; no penso que es necessités res d'espectacular. La Villarroel a dues grades, com ja és costum últimament, i penso que funciona molt bé, especialment quan els actors són conscients que han de fer arribar la veu pel davant i pel darrera.

El públic ha sortit molt satisfet a jutjar per la llarga tanda d'aplaudiments que ha forçat als actors a sortir una i altra vegada a saludar. Penso que la gratificació ha estat merescuda.

Barcelona

BARCELONA

(a la Sala Gran del TNC)

Una cosa rodona és la que no te angles, en la que res no fa defecte i per això d’una obra és diu que és rodona quan està molt ben acabada. “Barcelona”, la peça teatral de Pere Riera que he vist avui al TNC m’atreveixo a classificar-la de rodona, un drama potent situat en temps de guerra que permet descansar de tan en tant amb tocs de comèdia molt divertits.

L’acció es desenvolupa en un sol dia, un dia d’aquell març del 38 en que l’aviació feixista de Mussolini es va entrenar de cara a la propera guerra mundial llençant tones de bombes damunt la ciutat.

L’obra: els Vila són una família benestant de la part alta de la ciutat. El pare va morir quan una banda d’anarquistes i incontrolats van calar foc a l’empresa. A la casa hi viuen la Núria (la viuda), el sogre i els dos fills, un noi —que avui fa divuit anys— i una noia que ja te promès, a més de la Nati, la minyona que ja forma part de la família. I a mig matí es presenta l’Elena, l’amiga inseparable de la Núria, la companya de somnis llibertaris que fa quatre anys va marxar a França a fer d’actriu. De seguida es nota que entre les dues dones hi ha un problema greu que no s’ha resolt i que l’espectador haurà d’anar descobrint...

Quan s’aixeca el teló ja ens sorprèn una escenografia magnífica —signada per Sebastià Brosa— representant el saló modernista de la casa, amb un bon piano de cua, una escalinata i una vidriera que dona al jardí, que ens situa perfectament en el nivell de la família. Bona il·luminació i vestuari complementen l’ambient.

L’obra és coral i cada personatge te una història pròpia. Un càsting magnífic ha sabut adjudicar cada paper a l’actor ideal: Miriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan Carreras –els dic tots perquè no sabria quin triar— han estat fenomenals, molt ben dirigits pel mateix Riera. Es nota que hi ha bona química entre els actors, i tot i haver-hi escenes molt fortes i fins i tot arriscades, res grinyola. És de les peces que jo classifico com les que no s’acaben al baixar el teló.

La Sala Gran a la meitat, ja que era una prèvia i s’hi accedia per invitació. Hem aplaudit amb ganes fins que el regidor ha decidit no aixecar més el teló. Entre els assistents només he sentit comentaris elogiosos. A la sortida un grup hem estat parlant amb el Pere Riera que estava molt satisfet i —m’ha semblat— fins i tot una mica emocionat. D’aquest noi en sentirem a parlar.

El don de las sirenas

EL DON DE LAS SIRENAS

(a la Sala Beckett)

Pere Riera és un dramaturg jove que ja fa uns quants anys que roda pel el món del teatre. Ha fet dramatúrgies —¿recordeu el magnífic Ròmul el Gran de Friedrich Dürrenmatt al TNC l’any 2005?— i porta escrites unes quantes obres —Desclassificats, Red Pontiac, ara en cartell...— representades amb èxit.

Ara, en una producció conjunta de la Sala Trono i Banfiel Teatre de Buenos Aires es representa a la Sala Beckett aquest Don, una comèdia que no ho és del tot, una peça que fa riure però de mica en mica es torna agredolça.

El Román i la Bettina són un jove matrimoni argentí —interpretats per dos actors argentins— que s’han traslladat a Barcelona per motius de treball. Tenen un amic català, que van conèixer allà i que avui ha estat sopant al seu apartament; els ha de comunicar una notícia. En un moment de la nit es presenta la veïna del pis de dalt demanant una bossa d’escombraries, però en realitat vol una altra cosa...

En principi el plantejament és interessant, però les coses es van complicant, penso que en excés, s’obren massa fronts i no se’n tanca cap. Crec que per aquí fluixeja la peça, sumat a que el director, l’argentí Nelson Valente, no ha sabut relligar-ho perquè funcionés millor.

Escenografia i il·luminació correctes. Un altra cosa que penso que ha llastrat l’obra és el personatge de la noia argentina. El que al principi era un valor: l’accent, la verborrea i la velocitat de dicció, s’ha anat fent una mica pesat, doncs si no estàs avesat a la forma de parlar porteña, perdies bona part dels diàlegs i sort que no parlava en lunfardo.

Poca gent a la Beckett. Al final aquesta gentussa del PP se’n sortirà de donar pel sac al món de la cultura. Actuen com les dictadures, intentant, per qualsevol mitjà, ofegar el que més por els fa: que la gent pensi i les arts són per això, i “ells” ho saben.

Red pontiac

RED PONTIAC

(al Teatre de l'Aurora d'igualada)

Pontiac era una marca de cotxes de gama mitjana fabricats per la General Motors nord-americana; el 2010 van deixar de produir. Red Pontiac, doncs, es podria referir a un cotxe vermell d’aquesta gama, però no. També és un tipus de patata de pell vermella, rodona i de carn blanca; ara ens hi acostem, però no del tot. Fi de les endevinalles.

Red Pontiac és una comèdia  de Pere Riera, finalista del torneig de dramatúrgia del Temporada Alta del 2011. Dues dones just per sobre els quaranta anys estan assegudes en un banc d’un parc públic vigilant als seus fills que estan jugant al sorral. En principi són força semblants: edat similar, un nen cada una, a l’una li costa que el marrec bereni, l’altra l’ha de vigilar perquè es menjaria fins i tot el dels altres; un és més aviat tímid, l’altra és un trapella de consideració. Una mare és tendra i abnegada, l’altra està del nen fins a la coroneta... Les coses no són el que semblen i de mica en mica van sortint situacions, secrets, confidències i la incipient “amistat” agafa camins ben complicats. No penso desvetllar res més.

La posada en escena, de Sebastià Brossa, és senzilla però molt efectiva: una tanca de fusta, un fanal i un banc de cara al públic on s’asseuen les mares. Els nens del sorral “som” els espectadors i les protagonistes de tan en tant s’aixequen per “oferir-nos” unes galetes o un suc. Il·luminació i vestuari adequats a la senzillesa de la situació.

El que destaca és el text, magnífic, la direcció del mateix Riera i la interpretació. Cristina Cervià i Miriam Iscla ho broden, l’una en el paper de la mare entregada, ben parlada i formal, i l’altre en el de la mare que està cremada, una mica grollera i destralera. S’ha de dir que l’obra és una comèdia, i com a tal és divertidíssima, amb uns diàlegs molt intel·ligents, personatges molt ben definits i amb els canvis molt mesurats, però de mica en mica afloren unes situacions que ja no ho son tan de divertides, amb problemes realment gruixuts. No es oro todo lo que reluce, diu un refrany castellà.

               El Teatre de l’Aurora a mitja entrada, amb un públic que ens ho hem passat rebé. Llarga tanda d’aplaudiments que han fet sortir les actrius a saludar repetides vegades. La vetllada ha acabat amb un col·loqui en el que a més de les protagonistes s’hi ha afegit l’autor. Ha sigut interessant. Bona nit de teatre!

DESCLASSIFICATS

(a la Villarroel)

          El senyor Pere Riera ha escrit una obra basada en els diàlegs entre tres personatges, uns texts intel·ligents, àgils i molt mesurats. Uns combats dialèctics d’altura en el que ràpidament queden definits els caràcters de cada protagonista.
          El president d’un govern en un bon moment polític, però amb un escàndol sexual molt escabrós a punt de petar-li als morros, o al entrecuix, concedeix una entrevista en directe a una periodista de la televisió molt valorada per la seva honradesa i agudesa. Fan els preparatius ella i el cap de premsa i al instant les coses es comencen a embolicar d’una manera força absurda...

          La obra està molt ben dirigida per el mateix autor i tot i no constar als crèdits, nota màxima per la persona que ha fet el càsting. Un encert el trio Folk, Sevilla, Vilarasau (per ordre alfabètic) en els papers de cap de premsa, president i periodista. Posada en escena, vestuari i il·luminació correctíssims, encara que no de lluiment. La durada, una hora vint,  amb ganes d’una mica més, o sigui que perfecte. Com deia Gracián lo bueno, si breve, dos veces bueno.

          Res a veure amb el Nixon-Frost, també excel·lent, que anava per altres rumbs i tampoc amb les entrevistes reals de la Terribas. Bé, si m’apureu, les dues coses van de programes televisius.

          La Villarroel, per cert una joia des de que van derruir aquell escenari a mil metres d’alçada de la platea, plena i el públic aplaudint fins que els actors es van cansar de sortir a saludar. Un bona nit.