SUNDAY MORNING
(a la Sala FlyHard)
Hem "recuperat" la Carol López, directora i dramaturga de la que fa massa temps no en sabíem res, almenys jo, i ho hem fet amb una
peça barreja de thriller i conya marinera. És un thriller perquè al començament
sembla que hàgim entrat en una sèrie de la HBO, tot i que per la porta falsa.
Ningú es pot creure que si a la ciutat hi ha un assassí en sèrie, el plafó d'estratègia
que ocupa tota la paret, aquell ple de fotografies, plànols, dates i fils
vermells de connexió, està a la recepció, la primera sala que et trobes nomes
al entrar. Miau!
El xicot que acaba d'irrompre vol confessar un crim que ha
comés fa poc, però la única persona que hi ha a comissaria és una noia sense
uniforme —diu que és administrativa, però està allí en plena nit, marramiau!— i
no se'l vol escoltar; li recomana que torni un altra dia (se m'han acabat els
miols de desconfiança). No continuaré explicant res més per no fer spoilers, però sobtadament t'adones que
la desconfiança inicial entre els dos joves es comença a convertir en
complicitat; miradetes, mitjos somriures...perquè? Tingueu fe. La cosa comença
a derivar cap a la conya. Deixen anar alguns gags divertits, però en general la
cosa lliga menys que una maionesa feta sense ous —em refereixo als que van dins
d'una closca, no al que esteu imaginant, malpensats—.
A l'obra hi ha un tercer personatge que a l'últim terç
desapareix d'escena i del qual no en saben res més. Desapareix però a la vegada
no apareix; m'explico: no apareix als crèdits. Segons el programa a l'obra
només hi surten dos actors. Forma part d'una intriga buscada? Ho han fet per descol·locar
a l'espectador i destrempar-lo, o anava descol·locat el que va compaginar el
prospecte? A l'HBO aquestes coses no passen, però això no vol dir que hagi de ser
la norma.
Conclusió: penso que a l'autora li aniria bé revisar
l'obra. Jo la tinc per una noia molt capaç i estic segur que una mica per aquí
i una mica per allà aconseguiria fer-la creïble perquè ara, lamentablement no
ho és. La parella d'actors —en realitat trio— fan el que poden, però no hi ha
més cera que la que crema. Així està el pati, però...
La FlyHard plena com un ou (dels de closca) i la majoria
d'assistents han aplaudit com a possessos. Davant meu s'hi asseia un senyor que
estic segur que se'n va anar a urgències de pet a fer-se recosir les venes
rebentades de les mans. Redéu quin vigor, quina energia, quina puixança...
Xiquet, sempre fas esboçar un somriure, però avui un riure sonor i tot! Marramiau! Teatrer@
ResponElimina