BROKEN HEART STORY
(a la Sala Atrium)
De vegades es fa difícil escriure la ressenya del que acabes de veure al teatre.
El motiu més habitual és que l'obra t'ha semblat horrorosa tot i que els
actors s'hi han deixat la pell, i vols anar molt en compte per no fer mal, però
el cas d'avui és absolutament al contrari. L'obra és magnífica i els actors ho
han brodat. I doncs? On és el problema? Intentaré aclarir-ho.
Broken Heart Story, el que s'està fent a la Sala Atrium, no se sap ben bé
que és; una peça de teatre, però a anys llum del planteamiento, nudo y desenlace clàssics. Teatre de la crueltat i
l'absurd com Strindberg? Experimentalisme al estil Beckett? Deixem-ho aquí
perquè podríem prendre mal. Eugenia Manzanares, l'ajudant de direcció, em va
dir que m'ho agafés com un conte, i penso que és una bona idea; la peça ho
admet perfectament perquè a més d'interpretada, està molt "relatada".
Anem-hi doncs.
Comença la funció i una dona s'acosta
al públic i ens explica que hi ha una noia —masculina, vestida amb força mal
gust, pentinada a la garçon i amb
bigoti, que és escriptora, però està desdoblada perquè la seva ànima està "fora
d'ella" i aquesta és guapíssima, coqueta, frívola, vesteix atrevidament de
color vermell i roba curta i es passa el dia veient Pretty Wooman. Vaja, no
s'assemblen de res i no es porten bé tot i que es necessiten. També apareixen
els pares de l'escriptora, ell donant sempre el mateix consell i ella
obsessionada en passar l'aspirador i fer neteja. Hi surten altres personatges:
una gata, un ant que enraona, un assassí esquarterador, gent que mira fórmula
1... i amb tot això que es pot construir? Doncs, encara que sembli mentida, una
peça magistral, una obra interpretada però també relatada, potser per això,
entre altres ficcions, pot semblar un conte.
L'autora és Saara Turunen, una
finlandesa que porta un temps instal·lada a Barcelona, que també ha exercit de
directora. Hi ha moments en que l'escriptora o la seva ànima estan en conflicte
i la resta de personatges apareixen en un racó de l'escenari fent de cor grec,
aconsellant, cantant i fins i tot ballant discretament. I tot això lliga? Doncs
sí, i a més et lliga al seient perquè no pot deixar de mirar i escoltar
embadalit tot aquell munt d'imputs
que t'estan enviant des de l'escenari.
A més de l'excel·lent direcció de la
pròpia autora, cal destacar les boníssimes actuacions de l'equip d'actors.
Peces d'aquesta complexitat no s'aguantarien amb actors mediocres o directament
dolents. Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patri Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch
i Carla Torres han estat perfectes en els seus papers, tan en com deien el text
com en l'expressió corporal. A més —una cosa que agraeixo infinitament— hi ha
hagut un gran equilibri entre tots ells, ningú destacava per damunt d'un altra.
Tot i que l'obra és complicada i el que hi passa no es pot dir que sigui un
camí de flors, la directora hi ha imposat un ritme calmat, tranquil,
assossegat, fins i tot segons com bucòlic. Serà l'estil finlandès?
El vestuari molt encertat. Tot i ser
roba actual normal i corrent, té el seu punt adequat a cada personatge.
Il·luminació correcte; no és obre per poder fer grans lluïments, i el que
destaca és la banda sonora barrejant composicions de Cesc X. Mor amb música ja
coneguda; molt ben inserida en cada part de l'obra.
La Sala Atrium pràcticament plena d'un
públic que ha aplaudit i aplaudit i ha aplaudit... La van estrenar fa poc dies
i la tindran en cartell fins a final de maig. Us recomano que no us la perdeu i
que hi aneu nets d'esperit, en blanc, perquè el que veureu és ben poc habitual.
Així en gaudireu encara més... sempre que no badeu i us quedeu sense entrades,
que l'Atrium no és massa gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada