17 de maig 2016

Poesia

POESIA
(Opinió)



A mi, de petit o adolescent, de poesia no me'n van ensenyar. Sóc de l'any 40 i la sequera que vam viure a l'escola a la postguerra va ser bíblica. Dels grans poetes catalans mai ens en van parlar i dels bons que ho feien en castellà tampoc. Només recordo con diez cañones por banda, viento en popa, a toda vela, no cruza el mar, sinó vuela, un velero bergantín. Doncs apa, a navegar, i no vull dir que la poesia dels romàntics espanyols del XIX fos dolenta, però, com deia l'Eugenio que hay alguien más?
La resposta és sí, i com que no vull que se'm classifiqui només com un catalanista separatista i independentista, que ho sóc, parlaré d'un poeta que escrivia en castellà:
Granada, calle de Elvira,
donde viven las manolas,
las que se van a la Alhambra,
las tres y las cuatro solas.
Una vestida de verde,
otra de malva, y la otra,
un corselete escocés
con cintas hasta la cola.
Ho heu endevinat, el poema és de Federico García Lorca. Llegiu-lo una i una altra vegada i notareu que és més que un poema, és com música, i vosaltres que sabeu perfectament que canteu malament, vaja, fatal, us semblarà que ho feu a la perfecció. És el que té la poesia quan és excel·lent, i la de Lorca ho era.
El van matar per homosexual? No ho crec; segurament que Franco i José Antonio també ho eren. El van matar per poeta bo i tothom que té dos dits de front sap que els feixistes es caguen a les calces davant dels grans poetes, els que connecten amb el poble, i sempre els van perseguir, aquí i al hemisferi sud: Jara, Neruda... I mira que aquest poema de Lorca és innocent, però no exalta els valors patriòtics com aquell altra que deia:
Cara al sol con la camisa nueva
que tú bordaste en rojo ayer...
Redéu, quina diferència! És clar que Sánchez Mazas no li arribava a la sola de la sabata de Federico. Fins i tot fa vergonya comparar-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada