POESIA
(Opinió)
A mi, de petit o adolescent, de poesia
no me'n van ensenyar. Sóc de l'any 40 i la sequera que vam viure
a l'escola a la postguerra va ser bíblica. Dels grans poetes catalans mai ens
en van parlar i dels bons que ho feien en castellà tampoc. Només recordo con diez cañones por banda, viento en popa,
a toda vela, no cruza el mar, sinó vuela, un velero bergantín. Doncs apa, a
navegar, i no vull dir que la poesia dels romàntics espanyols del XIX fos
dolenta, però, com deia l'Eugenio que hay
alguien más?
La resposta és sí, i com que no vull
que se'm classifiqui només com un catalanista separatista i independentista,
que ho sóc, parlaré d'un poeta que escrivia en castellà:
Granada, calle
de Elvira,
donde viven las
manolas,
las que se van a
la Alhambra,
las tres y las
cuatro solas.
Una vestida de
verde,
otra de malva, y
la otra,
un corselete
escocés
con cintas hasta
la cola.
Ho heu endevinat, el poema és de
Federico García Lorca. Llegiu-lo una i una altra vegada i notareu que és més
que un poema, és com música, i vosaltres que sabeu perfectament que canteu
malament, vaja, fatal, us semblarà que ho feu a la perfecció. És el que té la
poesia quan és excel·lent, i la de Lorca ho era.
El van matar per homosexual? No ho
crec; segurament que Franco i José Antonio també ho eren. El van matar per
poeta bo i tothom que té dos dits de front sap que els feixistes es caguen a
les calces davant dels grans poetes, els que connecten amb el poble, i sempre
els van perseguir, aquí i al hemisferi sud: Jara, Neruda... I mira que aquest
poema de Lorca és innocent, però no exalta els valors patriòtics com aquell
altra que deia:
Cara al sol con
la camisa nueva
que tú bordaste
en rojo ayer...
Redéu, quina diferència! És clar que
Sánchez Mazas no li arribava a la sola de la sabata de Federico. Fins i tot fa
vergonya comparar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada