MARIA ESTUARDA
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Jo, segurament a causa de l'ofici que
feia quan treballava, em fixo molt en el vestuari de tots els espectacles, principalment
els de teatre, i és possible que m'hàgiu sentit queixar quan els vestits d'una
part del actors no concorden amb les dels altres. Em ve a la memòria un Mercader
de Venècia al TNC. Doncs avui Mercè Paloma també ho ha fet al Lliure: les dues
reines abillades rigorosament (i magníficament) de segle XVI i la resta de
personatges amb roba actual. I com ha anat? doncs de conya, brutal, ha quedat
perfecte; encara m'estic rumiant perquè, però ha funcionat la mar de bé.
Només d'entrar al Lliure de Gràcia hem
trobat la sala disposada a dues grades al llarg, i ocupant quasi tot l'escenari
una immensa gàbia; les reixes d'una
presó, doncs no hem d'oblidar que Maria Estuard, reina d'Escòcia era presonera
de la seva cosina Isabel I, reina d'Anglaterra, i aquí comença l'obra de
Schiller. Max Glaenzel ja ens te acostumats a unes escenografies enginyoses i
creatives, i avui n'hem tingut el goig complet amb alguns cops d'efecte que no penso
desvetllar; alguns em tenen per malvat, però tant no. La il·luminació de Kiko
Planas, excel·lent, ho ha acabat d'arrodonir i uns (pocs) però encertadíssims
fons musicals ho han encoixinat de manera genial, o sigui que ja d'entrada excel·lència
absoluta.
Friedrich Von Shiller era un
"pàjaru" que escrivia molt bé. Realment aquests romàntics de l'època
de vegades eren una mica massa primmirats, però se sabien l'ofici com pocs, i
Maria Estuard és un text brillant, superb i la versió que n'ha fet Belbel és
una filigrana; no sé de qui és la traducció —al programa no hi consta—, però la
reducció —de cinc a dues hores— i el passi a la llengua catalana ha estat encertats,
molt encertats.
Què més? Doncs la direcció d'un Sergi
Belbel en estar de gràcia ha fet que l'elenc d'actors hagi rendit al màxim, al
cent per cent —em nego a dir al cent vint per cent com fan la gent del futbol,
perquè és una bajanada—. Tots els actors han estat fabulosos, en el seu paper,
creient-se'l i fent-nos-el creure, entregant-se fins al final. Ara bé, com
passa sempre, hi ha un paper que és el bombó i en aquesta obra —al menys la reduïda
que hem vist— és el de Maria Estuarda, i la Sílvia Bel, que es coneix molt bé
l'ofici, l'ha aprofitat fins al màxim i n'ha fet una creació. Atractiva i fins
i tot seductora diuen que era la reina escocesa, doncs la nostra actriu, que
aquestes dues virtuts les té en grau màxim, les ha posat en escena i qui més qui menys ens
hem enamorat d'aquella dona que acabaria els seus dies damunt del cadafal.
Gran nit de teatre, penso jo. Poder
disfrutar d'un clàssic, sigui Shakespeare, Lope de Vega o Shiller, és un plaer
i quan es fa bé (perdoneu la rima interna) és com tocar el cel amb les mans.
"M'agrada jugar al pòker i perdre" va dir ell. "I guanyar?"
li pregunten; "guanyar?... deu ser la hòstia!". Doncs això.
El Lliure de Gràcia ple a rebentar i
els assistents hem gratificat a la companyia amb aplaudiments, aplaudiments i
aplaudiments. Se'ls han merescut, o i tant que sí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada