LA MASCARADA

LA MASCARADA

(al Teatre Akadèmia)

          Declaració de principis:  per a mi els Pirates s’han convertit en una companyia teatral indispensable per molts motius. Un: són una companyia estable amb teatre propi (poca conya). Dos: són gent jove, molt professionals, no tenen manies i quan els sembla els hi foten pels descosits. Tres: els seus membres tenen una formació bona i molt completa, actuen, ballen i toquen instruments —molt bé, per cert—. Això els permet fer muntatges al estil segle XVII tot i que quan els agafa l’arravatament es passen la ortodòxia pel forro, però de manera molt pensada. Quatre: doncs que són una gent que em tenen el cor robat. Acabo.

          Molière era un cabronàs que es va mofar del mort i de qui el vetllava, posant en evidència els cercles culturals, als aspirants a gentilhomes, als avars... li va fer un bon repàs a la nova societat del XVII i no va deixar allò que en castellà en diuen títere con cabeza. Explicat això podem anar al que hem vist avui a l’Akadèmia (amb la K mirant a Pamplona).

          Le Bourgeois Gentilhomme és una comèdia-ballet, gènere que el senyor Poquelin utilitzava per a major divertimento (sembla que a Lluís XIV li agradava), i amb l’ajut d’un músic i un coreògraf muntaven aquests tipus d’espectacle. Tomàs Jourdain (el protagonista) és un carallot inculte que ha fet diners i es vol convertir en persona important i influent —influencer dieun en un moment per connectar amb l’actualitat—. Tothom li fot el pel i els calés, i amb aquest plantejament els Pirates munten un pollastre esbojarrat d’aquells de traca i mocador.

          Com que hi surten una quinzena de personatges i només els fan sis actors, els canvis són constants i a unes velocitats increïbles, cosa que fa que de vegades quan has comprés qui parla, ja n’estàs escoltant a un altra. Això crea una mica de confusió, però ajuda a augmentar la buscada disbauxa. A voltes a l’espectador ens ajuden unes caretes de fira. L’ambient on passen les coses també és molt variat i l’escenògraf Enric Romaní opta per uns plafons amb rodes que no paren d’anar a munt i avall dient-nos on estem. Excel·lent idea!

          Més coses; la música. Un clavicèmbal, dos violins, una viola i un tambor ens alegren la peça; a més els actors canten i ballen. Es pot demanar més? Bé, si només t’agraden les peces lentes, on tot està molt clar i et molesta la música i el ball al teatre, no és la teva obra.

          La direcció d’Adrià Aubert, és impecable. Aquest noi li està agafant molt bé la mida a la reinterpretació dels clàssics, i l’Ariadna Cabiró s’ha carregat a l’esquena la direcció musical amb nota alta. L’Anna Romaní és la responsable del moviment escènic, i a fe que ho ha fet bé, perquè a l’escenari, com diuen els italians, c’è una confusione... Maria Albadalejo s’ha fet càrrec del vestuari, molt adequat... En fi, un equip que ha funcionat com una màquina de cosir amb tots els intèrprets a una gran altura. A mi m’han agradat molt les ruptures que fan sense avisar, com quan mentre discuteixen, fan un apart i diuen “canvi de tema” o “no anem bé” o qualsevol cosa que no t’esperaves.

          Habitualment no ho faig, però no em puc estar de nomenar l’elenc: Laura Aubert, Ariadna Cabiró, Ricard Farré, Laura Pau, Anna Romaní i Adrià Aubert. Enhorabona a tots. Ens heu fet feliços... que cony, molt feliços.

LES FERES DE SHAKESPEARE

LES FERES DE SHAKESPEARE

al Onyric - Teatre Condal

          David Mamet és guionista de 46 pel·lícules i Tom Stoppard de 50, Deun'hi dó! Doncs William Shakespeare ho és de 1.427. Colló! Em sembla que per anys que passin ningú l'atraparà. I perquè? Crec que passa això perquè és com el porc: d'ell s'aprofita tot. A pocs se'ls ha donat tan bé la comèdia com el drama, i ara ho podreu comprovar, doncs els Parking Shakespeare dintre poc ens faran L'Amansiment de la Fera, una comèdia esbojarrada i Titu Andrònicus, la tragèdia més bèstia imaginable.

          Això ha estat una digressió, perquè jo vull parlar d'un musical que es va estrenar ahir a l'Onyric, o el Condal, o les dues coses, que al final és el mateix.

          El Pirates —la companyia que gestiona El Maldà— s'ha encarat per tercera vegada amb un text del bard: The Taming of the Shrew però ho ha fet posant els ovaris damunt la taula, i parlo d'ovaris perquè, com diu en el programa de mà, ha "capgirat un text essencialment masclista", així sense manies. Ha mantingut el fil de la història, però amb unes notes de diferent color, i els ha sortit rodó. Enhorabona Ariadna Pastor per un treballa imaginatiu i increïble.

          A partir d'aquí l'Ariadna Cabiró, la música de la casa i l'Adrià Aubert, el director han començat a fer puntes de coixí i els ha sortit un musical digne dels millors que s'estan fent al West End de Londres.

          Només d'entrar al teatre ja et sorprèn la modificació de l'escenari amb una passarel·la acabada en T damunt el pati de butaques, però a l'escenari Enric Romaní ha muntat un racó de Padova que ens ha transportat al renaixement, i hem vist la plaça de la ciutat amb anades i vingudes de la població, però també la casa benestant de la família de Caterina i Bianca, i... Tot amanit amb unes cançons molt bones i ben executades per un tercet a voltes reforçat per un contrabaix i violí a càrrec de... (ho hauríeu d'endevinar).

          La història és coneguda, tot i que, com ja he apuntat, hi ha uns canvis que no han perjudicat en el més mínim la trama, encara que sí la intenció. El càsting formidable; no acostumo a citar els actors però en aquest cas no em puc resistir: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Ricard Farré, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal, molts d'ells doblant papers.

          A destacar també unes coreografies molt senzilles però tremendament efectives ideades per Laura Romaní i un vestuari molt adequat de Maria Aldabalejo.

          Dues hores de teatre imprescindible que t'inviten a anar a sopar amb la penya amb la que has anat al teatre —en aquest cas uns néts meus— i comentar les excel·lències del que has vist i adonar-se que es pot modificar el text sense perdre ni un bri de la història i també que res és intocable i que ben fet es por modificar tot. Avui he estat especialment content de que els que m'acompanyaven fossin néts meus.

NIT DE REIS

NIT DE REIS (O EL QUE VULGUEU)

Al Teatre Akadèmia

          De vegades a Shakespeare se li'n anava la olla i en contes de fer tragèdies brutals com Titus Andrònicus o Macbeth feia bestieses divertides. Nit de Reis (o el que vulgueu) és una d'elles, i amb aquell savoir faire que el caracteritzava organitzava un pollastre de gruix. I com que les hi fotia pel broc gros, l'entreteniment durava de dues hores i mitja per amunt, i hi feia sortir més personatges que en una festa de fi de curs del col·legi dels vostres nétes.

           Avui, segle XXI hi ha companyies teatrals que els tenen quadrats, i Els Pirates són d'aquests. No tenen por i et munten un Shakespeare sense manies. "Hi posarem música en directe" diu algú, i plis plas, música en directe. Alguna cosa del renaixement? Ca... L'actriu que fa de Festa agafa la guitarra i s'arrenca amb Put The Blame Of Mame de la peli Gilda, una fita de l'erotisme de la postguerra.

          Amb tot això vull dir que Els Pirates no tenen manies i ataquen les obres del bard d'Stratfford amb aquella desimboltura que es feia a la seva època. Resultat? Diversió assegurada perquè Shakespeare, quan es deixava anar era la bomba. La moda (passada) de fa uns anys en que tot era motiu de reflexió, i els entesos es passejaven pel carrer amb el dit al front reflexionant, o pitjor, amb el puny sota la barbeta caminant mig ajupits com si fossin una estàtua de Rodin, s'ha acabat.

          Dit això, recomano anar a l'Akadèmia a veure aquesta obra que conté tots els elements per passar-s'ho de conya: bessons separats per un naufragi, noies disfressades de noi, estúpids que no s'adonen que són més rucs que un test... i gent enamorada, gent molt enamorada. Espero que ningú em demandi per fer spoilers, doncs l'obra porta prop de quatre-cents anys en cartellera.

          Els Pirates, amb un Adrià Aubert molt encertat a la direcció, han plantejat la peça amb vestuari actual —quasi tot— mantenint l'acció en temps passats. Dic "quasi tot" perquè en un moment determinat Malviolo fa una aparició espectacular amb malles color plàtan que transparenten calçotets "bossa de pipes" a sota i lligacames "dobles". Per acabar-ho d'adobar el personatge el fa perfecte el Carles Gilabert, que és llarg i prim com un jonc; no el descric, s'ha de veure.

          Deu actors en escena fent una pila de personatges, molt ben cohesionats recitant el text amb autoritat ens han fet passar dues hores i mitja volant i ens han demostrat que per fascinar al públic no calen muntatges caríssims, il·luminacions sofisticades i vestuari luxós. Amb una bona dosi d'imaginació, un text notable, bons intèrprets i ser murri i aprofitar les característiques del teatre —l'Akadèmia té una estructura molt particular— es pot fer aconseguir una funció per a recordar. Gràcies corsaris (...???), perdó, Pirates!

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU,

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

(a l'Escenari Joan Brossa)

          El juny de l'any passat vam veure al que aleshores era La Seca una magnífica adaptació del Somni D'Una Nit D'Estiu del senyor Shakespeare. Ara, quasi un any i mig després l'estan reposant al Escenari Joan Brossa, el que abans era La Seca, o sigui al mateix lloc.

          Mateix equip (El Pirates), mateix autor i mateixos adaptadors, però amb alguns canvis importants. Podríem dir que Adrià Aubert i Ariadna Pastor s'han deixat anar, cosa difícil perquè l'any passat ja es van "deixar anar" molt, però es veu que no, que encara es podien esplaiar més Doncs ara, per canviar de qualificatiu, diguem que  s'ha desbocat i el resultat ha estat extraordinari.

          Com ens hem divertit! i no ha calgut que ens espolsessin pòlvores màgiques a les parpelles perquè en sortíssim enamorats. Com que ja vaig fer la ressenya l'any passat us la torno a deixar. Tornar a explicar com va tot seria pesat, o sigui que ho deixo aquí, però un consell, aneu-hi. Tan és si ja la vàreu veure. https://bit.ly/2Jnn2x2

          Qwerty

Balneari Maldà 3: el Poder

BALNEARI MALDÀ 3: EL PODER

(al Maldà)

S'ha posat en marxa el tercer Balneari Maldà. Si el primer va estar dedicat a la identitat i el segon a l'educació, ara el tercer ens parla del poder. Com en els dos anteriors, la cosa va de conya, però penso que malauradament el nivell ha caigut. En el primer el llistó va estar molt alt, en el segon va baixar una mica i ara en el tercer se n'ha anat més avall.

M'imagino que no és fàcil fer tres obres amb una mateixa idea, canviant de tema i mantenir la línia. Penso que en principi s'han d'idear d'una forma global —tenir en compte que se'n faran tres—, mantenir una manera de fer homogènia, i atacar cada tema per separat, però... deu ser difícil administrar-se i no bolcar tot el que es porta a dintre en la primera, deixant anar el millor d'un mateix. Crec que possiblement això és el que ha passat, perquè si fos una obra en tres actes, diria "el primer genial, el segon ha afluixat una mica i el tercer directament fluix".

Val a dir que s'han mantingut unes bases sòlides, començant per la pianista, que sembla que no hi sigui, però hi és. És bona tocant el piano i interactuant amb la resta de personatges. L'agilitat, la peça es mou ràpid, però aquesta vegada hi falta xixa, té poc gruix. Hi ha gags bons, com l'homenatge a Mr. Bean, o el leitmotive del lladre de coses que quan l'enxampen —i l'enxampen sempre— ataca dient "siguem seriosos, no ens fem trampes al solitari".

Repeteixo, no ha de ser fàcil muntar una trilogia i mantenir el mateix nivell al llarg de les tres peces. Llàstima, perquè els actors ho han fet bé sota la direcció d'Adrià Aubert, però penso que el text no ha estat a l'altura dels anteriors.

Tot i així, el públic ha respost amb entusiasme, aplaudint i cridant —trobo que els espectadors cada vegada criden més—, i en un moment de l'ardor la Laura Aubet ha demanat silenci i, seguint el costum actual, ens ha demanat que si l'obra ens ha agradat la recomanem; allò del boca-orella, que abans em sembla que era el boca-boca, i si no ha estat així... ha tret una ampolleta de verí , —en referència a un gag de la peça— i ha fet un gest com d'empassar-se'l.

Jo m'he fet el longuis, he fingit i arribant a casa al posar-me a escriure aquesta crònica m'he servit un whisky dissimuladament. Alguns diuen que l'alcohol és un verí i per aquesta part he complert, però que vol que et digui, a mi m'agrada aquest destilat i penso que així m'he portat bé. Mentrestant em preguntava on deu radicar el sex-appeal d'aquesta noia, que cada vegada la trobo més seductora.

Sing, Song, Swing

SING, SONG, SWING

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Avui al Teatre de l'Aurora d'Igualada hem vist un espectacle ja estrenat fa uns anys: Sing, Song, Swing, un recorregut per la història dels musicals en clau de comèdia. Ha arrencat cronològicament a partir de l'anomenada òpera bufa —divertit duetto buffo di due gatti de Gioacchino Rossini—, Offenbach, creador de la Operetta i el seu can can, i ja hem enfilat cap els mestres anglesos Gilbert & Sullivan* —de finals del segle XIX—. A partir d'aquí Sondheim, Berstein, Bart...

La posada en escena ens mostrava el grup treballant en l'espectacle en un work and progress força accidentat; i així ens anaven presentant els diferents números i la trama de comèdia amb els cinc actors que conformaven el grup en la fantasia i la realitat: tres actrius-cantants-ballarines, un noi presentador i cantant i una pianista, també actriu.

D'aquesta manera, i basant-se una miqueta en la trajectòria de Bob Fosse (Swett Charity, Cabaret...) s'han anat passejant per més de cent anys de teatre musical, a bon ritme al llarg d'hora i mitja que ha passat en una revolada. No és un espectacle amb l'ambició de mostrar grans interpretacions de números musicals, sinó més aviat de divertir fent el repàs abans esmentat. És una funció més d'actrius (i actor) que de cantants. Naturalment, al ser també una comèdia, hi havia una petita trama paral·lela que ha acabat de salpebrar la història.

La producció és de Els Pirates Teatre —que actualment estan regentant el Círcol Maldà de Barcelona—. La dramatúrgia i direcció és d'Adrià Aubert, i els intèrprets Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Lluna Pindado i Paula Arbós. Un encert de l'Aurora en la pretensió d'oferir diversitat d'espectacles que van des d'un Krapp duríssim de fa unes setmanes, a un espectacle com aquest, més familiar i divertit, mantenint un nivell de qualitat. No és fàcil gestionar un teatre en un nucli petit com Igualada, i els de la plaça de cal Font se n'estan sortint. La sala quasi plena d'un públic que ha aplaudit amb ganes, i ara correrà el boca orella, i encara queden les funcions de dissabte i diumenge. Serà un èxit.

*Per cert el nom de Els Pirates d'aquesta companyia, el van "pillar" del musical The Pirates Of Penzance d'aquests autors anglesos, segons ens han confessat en el col·loqui que hi ha hagut després de la funció.