La Nit

LA NIT

(al Teatre Akadèmia)

Avui al Teatre Akademia s'ha estrenat La Nit, una obra a partir de la peça de Bernard-Marie Koltès La Nuit juste avant les fôrets (1977). Guillem Gefaell i David Menéndez són els responsable de la traducció i adaptació. Vagi per endavant que Koltès no és el meu autor preferit; potser és massa recargolat per a mi, potser parla d'unes persones que em costen d'entendre, potser he estat massa feliç al llarg de la meva vida...

 Aquesta peça la vaig veure al Lliure el març del 2012, interpretada per Romain Duris i dirigida per Patrice Chéreau, director de referència en l'obra de Koltès. No em va agradar massa. Al octubre del 2013 Òscar Muñoz dirigit per Roberto Romei la van posar en marxa al carrer i al teatre. Jo la vaig veure a l'Aurora, i als carrers d'd'Igualada, i aquesta em va agradar molt. Ara s'ha posat en marxa aquesta versió sota la direcció de Roberto Romei.

S'ha de dir que és una adaptació molt lliure. Per començar l'únic personatge s'ha desdoblat, però penso que continua sent un monòleg, doncs no hi ha diàleg stricto sensu; es diuen paraules, es fan sorolls guturals, crits i altres efectes sonors, però diàleg, el que els clàssics entenien per diàleg, no. L'obra comença amb l'aparició del personatge (per a mi desdoblat, o sigui dos) que amb l'embolcall d'una música com a mínim curiosa i força impactant —la paternitat de la qual, curiosament, no surt als crèdits— es posa (posen) a moure's per l'escenari pelat amb moviments coreogràfics —el responsable dels quals tampoc surt als crèdits, coñe— difícils, amb l'esquena sempre doblegada, com si s'empaitessin l'un a l'altra i de vegades com si es volguessin mossegar; en alguns moments m'han semblat gossos. Deu minuts d'aquest color sense dir res. A mi se m'ha fet llarg i pesat; a continuació han seguit amb el mateix, però fent sons guturals, que també han durat una bona estona. Llarg i pesat. Després han començat a dir coses, amb la sorpresa que una obra titulada La Nit en català,  l'han parlat en castellà. Jo he començat a anar de cul.

Confesso que no m'ha arribat res que m'emocionés. El que han dit els intèrprets ho han expressat amb unes veus impostades que més aviat m'han molestat. Moltes de les coses que han fet els actors no sabia perquè les feien, com el moment que s'han posat de cara a la paret i han estat una bona estona, com si s'estiguessin pixant contra un mur. Això sí, haig d'admetre que els dos actors s'hi han deixat la pell, movent-se, cridant, empaitant-se... han suat la cansalada. Llàstima que jo m'he avorrit molt; no deu ser el meu tipus de teatre, però sí el de molts dels assistents que han aplaudit i cridat bravos a cor que vols. Jo he estat content per ells, doncs com he dit s'han entregat.