Dramaburg

DRAMABURG

(a la Sala Atrium)

Sort que no em veieu mentre em poso a escriure aquesta ressenya perquè és més gran el vas de whisky que m'he servit que el teclat de l'ordinador, i el motiu és perquè no sé que dir de l'obra que he vist, i mirar el color ambarí d'aquest destil·lat escocès m'inspira. Algun malpensat dirà que me'l bec, que també, però el que realment m'il·lumina és observar-ne el color, redéu!

Dramaburg, estrenada ahir, és la primera obra que es fa del Atrium Lab, aquest cicle que pel nom ja es dedueix que és un laboratori de creació. És una peça estranya en el sentit de no freqüent, que ofereix quelcom que excita la curiositat, la sorpresa i l'admiració (DIEC). Jo hi afegeixo que és fascinant.

 Segons Carlos Perelló, l'autor, un xicot molt jove que asseguraria que encara no ha fet la primera comunió, és una reflexió sobre la civilització de l'espectacle. I això què vol dir?; doncs les dinàmiques televisives, els usos i abusos del tot per l'audiència a partir del relat d'un periodista amb voluntat de desemmascarar-ho tot plegat i acabarà sent protagonista involuntari de la seva acció, però aquest fil és molt prim perquè al llarg del poc més d'una hora passen coses que no tenen cap o poca relació i hi estan posades amb l'ànim de provocar reaccions, penso jo. I a fe que en provoca; de tot tipus; de dubte, d'admiració, d'inquietud, d'excitació per la càrrega eròtica d'algunes escenes; d'incredulitat mentre et preguntes "ara què cony fan"? Abans d'entrar a la sala, la Patri m'ha dit "entra-hi en blanc i deixa't portar", i m'ha donat un bon consell. No és una obra que et pugui entrar pel cervell, amb raonaments i doctes reflexions; t'entra per l'estòmac amb sensacions i alguns sotracs, com si un flautista d'Hamelin t'arrosegués saltant per damunt la teva voluntat.

Val a dir que té un avantatge: està feta amb un rigor canònic, amb un text difícil, de vegades inconex, que entra en uns bucles pautats a la mil·lèsima calculats amb peu de rei, uns moviments escènics (no acreditats en el programa) absolutament fascinants, una direcció de Guillem Gefaell portada amb metrònom i unes interpretacions gens fàcils però realment ajustades. Laia Alberch, Rafa Delacroix, Georgina Latre i Xavier Torra s'hi han lluït i des d'aquí el meu homenatge.

"Però, escolti... i aquella gent del principi amb màscares antigas i impermeables militars que...". Miri, fem un tracte, vostès no em pregunten res més, la van a veure i després ja en parlarem. Ah, i em donaran les gràcies per haver-la recomanat, o sigui que ho deixem aquí.

Avui l'Atrium amb pocs espectadors, però hem aplaudit molt, amb ganes i amb el cor. No feu el ruc i no us la perdeu. Encara que no us agradi el teatre experimental (jo no en sóc pas el gran adalil), flipareu. Paraula de kabrota.