El Preu

EL PREU

(al Teatre Goya)

Una dramatúrgia potent, una bona direcció i un càsting encertat, igual a una funció memorable i això, en la meva opinió, ho trobareu al Teatre Goya on dins el Festival Grec es fa El Preu. Ja he dit manta vegades que jo sóc un admirador de Miller, i així com fa uns dies vaig quedar mig decebut de Les Bruixes de Salem, avui del Goya n'he sortit fent l'onada, i no era sol.

Penso que aquesta és una de les millors obres del autor, doncs parla d'un món que coneix bé —la seva família benestant va patir el crack del 29 i de viure a Manhatan a costat de Central Park, es tingué de mudar a un petit apartament a Brooklyn—; és una obra tancada entre les quatre parets d'unes golfes que ajuda a enrarir l'ambient, i tres dels personatges semblen pintats en blanc i negre però a mida que avança l'obra va aflorant una gamma de grisos infinita. L'únic que es manté inalterable és el vell Salomon, el jueu taxador que va a la seva bola.

Dos germans, l'un va renunciar al seu futur brillant de científic deixant d'estudiar i ingressant en el cos de policia per tenir cura del pare, classe mitjana alta, arruïnat per la Gran Depressió; l'altre va seguir la seva vida i ara és un ric cirurgià. Amb motiu de l'endorracament de l'edifici on vivien els pares, han de liquidar els mobles que hi havia acumulats. Els dos germans es retrobaran després de setze anys en presència de la dona del primer i un taxador quasi nonagenari.

Amb només quatre personatges Miller crea una tibantor que t'adones que fa anys i anys que existeix i que avui es tensarà fins al infinit, no solament entre els dos germans, sinó també amb la dona del policia, una bona dona amb tendència al alcoholisme per evadir-se, que considera al seu marit un conformista que ha renunciat a lluitar. Salomon, el taxador, és un jueu que fa de contrapunt amb la seva verborrea. L'estructura de l'obra és impecable.

Sílvia Munt (m'acabo de treure el barret) ha dirigit la peça d'una manera impecable, dosificant hàbilment els registres necessaris en cada moment; les tensions entre els germans, els moments de distensió amb el vell Salomon i les seves històries, i alguns moments, pocs, de pau entre la família. Com he dit al començament, el càsting és d'una gran categoria: Pere Arquillué com a germà policia, d'uniforme; Ramon Madaula, el cirurgià amb elegant vestit de seda; Rosa Renom, la dona del policia amb un vestidet de grans magatzems i Lluís Marco, el vell taxador amb un trajo marron de ratlles de gàngster retirat.

Tots quatre han estat genials, convincents i còmodes en els seus papers que la directora ha mantingut en l'any en que es va estrenar a Nova York, 1968, però l'espectador avesat de seguida ha vist que la peça és intemporal, que ara també estem vivint després d'un crack, que la gent es ven coses per tirar endavant i que moltes famílies tenen cadàvers amagats als armaris que convindria ventilar. És el que tenen els grans autors, que sempre són actuals. L'escenografia molt adequada: trastos vells amuntegats en un pis, no feia falta res més.

Penso que serà una de les peces a tenir en compte en el balanç final d'aquest Grec. Almenys el públic d'avui així ho hem entès a jutjar per la tanda d'aplaudiments que ha obligat als actors a sortir a saludar repetides vegades.